Gent del llamp

Explica l’Albert Villaró

al principi de

La companyia nòrdica

que, quan feia d’arxiver municipal de la Seu d’Urgell (jo havia tingut ocasió de visitar-lo en aquell colomar atapeït de papers a les golfes de l’ajuntament), un dia va veure, incrèdul, com s’enfilava per l’escala de gat de l’arxiu el gran Joan Perucho, amb la intenció de consultar velles actes del consolat, a la recerca d’informacions que després convertia en misteris literaris.

La companyia nòrdica

, darrera novel·la de Villaró, a Columna, podria ser considerada un homenatge en el marc de l’Any Perucho, ja que es un llibre força peruchià, que barreja amb molta traça i molta gràcia elements reals i inventats, tant pel que fa a la trama o al context com a les referències llibresques que pretenen fer-los versemblants, sense negligir l’humor fi, en Villaró marca de la casa: el personatge del pare Cebrià, erudit i malparlat, em sembla genial. I parlem de Perucho com podríem parlar de l’argentí Borges o del gallec Cunqueiro. El novel·lista nacionalitzat andorrà no desmereix de cap dels tres, ben al contrari. La veritat és que, a banda de l’ofici de narrador hores d’ara més que acreditat, l’estil impecable i la riquesa lèxica que ja li coneixíem, l’Albert aconsegueix de sorprendre’ns a cada nou títol publicat, en aquest cas gràcies també a una prodigiosa exhibició de coneixements històrics, geogràfics, científics, bibliogràfics, musicals...

Com no podia ser d’una altra manera, l’argument d’aquesta obra remarcable –i recomanable– per tants motius, arrenca amb la trobada d’un manuscrit, que remet a uns fets de caràcter sobrenatural succeïts durant la primera carlinada, narrats per un militar voluntari prussià. El lector és lliure de creure si aquest manuscrit existeix o no. Sigui com sigui, la portentosa imaginació de l’autor complementa la suposada transcripció d’una aventura que transcorre en aspres i solitàries muntanyes de l’Alt Urgell, el santuari del Miracle i Solsona, amb un component fantàstic que aborda la lluita molt de l’època entre il·lustració i obscurantisme, entre ciència i fe religiosa o creences populars, que aquí és entre la llum del dia i “les ombres de la nit”, en un combat a mort amb un fantasmagòric exèrcit nocturn de guerrers fills de la tempesta, tocats pel llamp, fulminats, uns caçadors negres com l’escamot infernal del comte Arnau. Corprenedora. Impressionant.