Totes les bruixes

S’acaba

l’Any Carner, coincidint amb l’Any Perucho. Al recull de “contes abreujats”

Diana i la mar morta

, de 1953, incorporat en 1985 a

Roses, diables i somriures

, l’aleshores jutge lletraferit de Gandesa, que ho havia sigut abans de la Granadella, se’ns presenta bevent vermut de la Terra Alta prop d’un moble-biblioteca en què ha trobat un volum de Josep Carner,

Les bonhomies

, que l’acompanya “melangiosament”. La descoberta li dona peu a explicar que, de ben jove, s’havia llegit quasi totes les obres del “príncep dels poetes” i que escrivia versos que el recordaven. “Els seus poemes eren lluminosos i semblaven animats per un somriure malenconiós, i tendre, a través del qual hom veia tant la gràcia elegant d’una dama en el seu boudoir, inundada de sol·licitud i de blondes, com l’estel en el terrat i la frescor del càntir en un balcó menestral i barceloní. Era un artifici dolç i reconfortant, ple d’infinites possibilitats en el llenguatge i en el cor. Per a mi tingué un sentit pedagògic inestimable.” Afirma el futur autor de

Les històries naturals

que sempre retindria dos o tres poemes carnerians apresos en aquella època.

Impressionat igualment per la lectura juvenil de Carner, en vaig memoritzar també algunes peces líriques, un parell de les quals seria encara capaç de recitar d’una tirada. L’una és

Plou

, l’altra és

Bèlgica

, que si m’ho permeten comentaré el pròxim dia.

Plou

és un sonet publicat per primer cop en 1933, formant part d’

El veire encantat

, tot i que a la compilació revisada

Poesia

, de 1957, hi apareix amb el número 621 com a procedent d’un llibre anterior,

El cor quiet

, que data de 1925. Tant se val.

Es tracta d’una evocació de la geografia francesa sota la pluja, que inevitablement em ve als llavis cada vegada que, trobant-me en aquell país, hi observo un panorama ennuvolat i sento caure quatre gotes. “Totes les bruixes d’aquest món perdut / són en el cel bretó, que en desvaria; / l’aigua bruny, delerosa, el punxegut / capell dels cloquerets de Normandia. / París regala deplorablement; / es nega Niça d’aiguarells en doina. / Milers d’esgarrifances d’un moment / punyen Sena, Garona, Rin i Roine. / L’aigua podreix els carrerons malalts; / gargolen per cent becs les catedrals. / La pluja a tot arreu esbiaixant-se, / veu solament alguna mà que es mou / fregant un vidre de finestra. Plou / a totes les estacions de França”.