Fruita madura

Formalment impecables, els 45 poemes d’ El joc de Venus, de Pere Rovira, editat per Proa, confirmen la intel·ligència i la sensibilitat d’aquest home, acrescudes amb l’edat, gaudint ara d’una jubilació fecunda (acaba de publicar dos reculls propis i una excepcional traducció de Les flors del mal de Baudelaire), aplicades aquí a un aspecte tan important de les nostres vides i alhora tan poc abordat a la literatura catalana, malgrat ser tots conscients que “tenim el paradís entre les cames”, com l’amor físic, “el que tan pocs poetes ha inspirat”, és a dir, el sexe, l’erotisme, la passió venèria... I ho fa afrontant el repte com un joc, justament. Un joc creatiu, imaginatiu, a mig camí entre la pura gresca i l’emoció o el sentimentalisme franc, amb un enfocament potser no tan frívol com podria semblar a primer cop d’ull –són versos que guanyen profunditat amb una segona o tercera lectures–, i al capdavall supera la prova amb nota molt alta. Tot l’ofici contrastat d’una brillant trajectòria, al servei d’una temàtica que alguns podrien considerar vulgar però que ell eleva a l’excelsitud gràcies al seu art. Alliberat de convencions, prejudicis i la por al què diran, entra a fons en el terreny enigmàtic de la intimitat de la parella. Això mateix, forma i fons. A fons, de fet. Fins al pom. Una forma fixa, mesurada, continguda –el sonet–, per contrast amb el desori natural dels instints, que suposa “sotmetre les ratlles a la norma”. Artifici poètic que l’autor qualifica de viu i precís, per molt que pugui ser considerat obsolet pels “necis”.

La del joc evocat per Rovira és ja una Venus entrada en anys. Tant se val. Al contrari, aquest és un dels diversos al·licients del llibre. “Què importa que siguem fruita tardana, / si collir-la ens agrada més que res?”. Fruita tardana o fruita madura, més dolces que la primerenca o la verosa. Arriba aquell moment de la vida en què, a banda d’agrair una major comoditat, “el plaer no és fugaç, és lenta història”, fins al punt que “cada carícia avui són cent carícies”. A sobre, seguir jugant ajorna la decrepitud corporal i anímica: “El costum d’abraçar-te nua al llit / que em salva de ser un vell estabornit.” Aquesta pruïja de preservar “amor i desig fins a la mort” esdevé, en el cas del veterà poeta, extrapolable a d’altres coetanis, senyal de vitalitat fins al darrer bes: “Escrivint i estimant vivim al dia.”