Blats de primaveraTercera història negra de Ramona Solé

Tombant

aquestes setmanes per l’Urgell de secà, la Noguera alta, part de les Garrigues i, sobretot, la Segarra, els ulls s’omplen de verdor botànica, aquella ufana de blats i ordis recobrint una geografia ondulant que gràcies a l’efímera capa vegetal no sembla tan eixuta ni aspra, sinó suau i lírica. No és estrany que Jordi Pàmias s’hagi fet sovint ressò de la poesia dels sembrats, des de la seva Guissona.

Però no haurà sigut pas l’únic versificador commogut o inspirat per la gemmada cabellera del paisatge, si se’m permet una metàfora tan cursi. En latituds encara més cerealístiques, tant per tradició com per extensió, estic pensant ara en els horitzons oberts dels camps ucraïnesos o russos, altres poetes han cantat les esteses infinites de tiges espigades que el vent remou com les onades d’un oceà verd, esquitxat del vermell de roselles, que hi aporta amenitat i vida.

Tombant

aquestes setmanes per l’Urgell de secà, la Noguera alta, part de les Garrigues i, sobretot, la Segarra, els ulls s’omplen de verdor botànica, aquella ufana de blats i ordis recobrint una geografia ondulant que gràcies a l’efímera capa vegetal no sembla tan eixuta ni aspra, sinó suau i lírica. No és estrany que Jordi Pàmias s’hagi fet sovint ressò de la poesia dels sembrats, des de la seva Guissona.

Però no haurà sigut pas l’únic versificador commogut o inspirat per la gemmada cabellera del paisatge, si se’m permet una metàfora tan cursi. En latituds encara més cerealístiques, tant per tradició com per extensió, estic pensant ara en els horitzons oberts dels camps ucraïnesos o russos, altres poetes han cantat les esteses infinites de tiges espigades que el vent remou com les onades d’un oceà verd, esquitxat del vermell de roselles, que hi aporta amenitat i vida.

Un d’aquests poetes que s’hi fixava, a l’altra punta de continent, potser perquè tenia ànima de pintor o de pagès, era Óssip Mandelstam, que en 1906 escrivia uns versos no tan descriptius, ni melancòlics, com els de Pàmias, sinó simbòlics i obscurs, un enigmàtic missatge prenyat de sinistres presagis, que el pas del temps aniria confirmant, al seu país i a la seva pròpia persona de paral·leles trajectòries tràgiques. “No segueu blat als camps de primavera / en terra abandonada i boscos tristos”, comença el poema, recollit al volum titulat succintament

Poemes

, que Quaderns Crema va editar en 2009, tria i traducció d’Helena Vidal.

“Deixeu podrir-se les espigues tendres! / Que prest vindran els visitants inhòspits / i segaran els vostres caps intrèpids, / el vostre orgull”. Aquests invasors hostils de la placidesa agrícola del forment i la joia –insisteixo, tot molt simbòlic– vaticina l’autor que, embriagats de sang, trepitjaran el blat, calaran foc pertot arreu, arrasaran les cases, profanaran cementiris..

i res no els aturarà, ni els cabells blancs d’un padrí ni el plor d’un nen. “Hostes vindran, sens que ningú els demani, / els nostres fills”.

L’alarmisme atziac –i clarivident– de Mandelstam sembla prou justificat. Ell mateix seria víctima de la cruel repressió estalinista.

Censurat, detingut, condemnat a treballs forçosos en un gulag de Sibèria, on moriria en 1938, als 47 anys, lluny dels tendres sembrats primaverals, entre la fosca taigà i la gèlida tundra.

Un d’aquests poetes que s’hi fixava, a l’altra punta de continent, potser perquè tenia ànima de pintor o de pagès, era Óssip Mandelstam, que en 1906 escrivia uns versos no tan descriptius, ni melancòlics, com els de Pàmias, sinó simbòlics i obscurs, un enigmàtic missatge prenyat de sinistres presagis, que el pas del temps aniria confirmant, al seu país i a la seva pròpia persona de paral·leles trajectòries tràgiques.

“No segueu blat als camps de primavera / en terra abandonada i boscos tristos”, comença el poema, recollit al volum titulat succintament

Poemes

, que Quaderns Crema va editar en 2009, tria i traducció d’Helena Vidal. “Deixeu podrir-se les espigues tendres! / Que prest vindran els visitants inhòspits / i segaran els vostres caps intrèpids, / el vostre orgull”.

Aquests invasors hostils de la placidesa agrícola del forment i la joia –insisteixo, tot molt simbòlic– vaticina l’autor que, embriagats de sang, trepitjaran el blat, calaran foc pertot arreu, arrasaran les cases, profanaran cementiris... i res no els aturarà, ni els cabells blancs d’un padrí ni el plor d’un nen.

“Hostes vindran, sens que ningú els demani, / els nostres fills”.

L’alarmisme atziac –i clarivident– de Mandelstam sembla prou justificat.

Ell mateix seria víctima de la cruel repressió estalinista. Censurat, detingut, condemnat a treballs forçosos en un gulag de Sibèria, on moriria en 1938, als 47 anys, lluny dels tendres sembrats primaverals, entre la fosca taigà i la gèlida tundra.

L’escriptora

d’Alfés establerta als Torms Ramona Solé ens explica una història negra en què les víctimes apareixen amb les mans amputades. És el tercer títol d’aquesta autora després del seu debut el 2016 amb

Quaderns

i la publicació el 2017 d’

Instint de supervivència

.

Quan la policia troba un professor mig estabornit i drogat a casa seva sospita que pot haver estat víctima d’un assalt. L’home gemega i es queixa de mal a les mans, però és impossible perquè les hi han amputat.

La investigació policial intentarà descobrir qui ha pogut fer una barbaritat així.

Bisturí

va ser un dels llibres més venuts per Sant Jordi.

L’escriptora

d’Alfés establerta als Torms Ramona Solé ens explica una història negra en què les víctimes apareixen amb les mans amputades.

És el tercer títol d’aquesta autora després del seu debut el 2016 amb

Quaderns

i la publicació el 2017 d’

Instint de supervivència

. Quan la policia troba un professor mig estabornit i drogat a casa seva sospita que pot haver estat víctima d’un assalt.

L’home gemega i es queixa de mal a les mans, però és impossible perquè les hi han amputat. La investigació policial intentarà descobrir qui ha pogut fer una barbaritat així.

Bisturí

va ser un dels llibres més venuts per Sant Jordi.

.