L'ànima en remull

Woody Allen

acaba el volum de memòries

A propòsit de no res

repassant sumàriament la pròpia filmografia, pel·lícula per pel·lícula, fins a

Dia de pluja a Nova York.

L’home sempre havia volgut ambientar a Manhattan una història d’amor, en una jornada plujosa. La pluja impregna de romanticisme les escenes amoroses i en general la vida, sobretot darrere d’una finestra.

A Nova York, a Lleida o a Roscoff (a la foto). Cada ciutat té la seva pluja, apunta Theodor Kallifatides a

Mares i fills

, un altre llibre autobiogràfic, editat en català el 2020 per Galàxia Gutenberg, coincidint amb una obreta un parell d’anys anterior del mateix novel·lista grec establert a Suècia,

Una altra vida, encara

.

Per reforçar l’asseveració, recorre a Verlaine: “Plou a la ciutat com plou en la meva ànima”. Per cert, i parlant d’escriptors de renom, un ja vuitantí Kallifatides ens explica, set pagines més endavant, que si alguna cosa troba a faltar de la seva joventut és l’èxtasi de llegir determinats autors.

Esmenta Dostoievski i Hansum (aquest darrer, disculpin la ignorància, l’he hagut de buscar a internet: el noruec Knut Hamsun, Nobel de Literatura en 1920, una mica oblidat pel seu suport als nazis). Una altra citació a

Mares i fills

és un dels típics aforismes d’Oscar Wilde: “Només una vida eròtica sana pot salvar els joves de l’esport”.

Woody Allen

acaba el volum de memòries

A propòsit de no res

repassant sumàriament la pròpia filmografia, pel·lícula per pel·lícula, fins a

Dia de pluja a Nova York.

L’home sempre havia volgut ambientar a Manhattan una història d’amor, en una jornada plujosa. La pluja impregna de romanticisme les escenes amoroses i en general la vida, sobretot darrere d’una finestra.

A Nova York, a Lleida o a Roscoff (a la foto). Cada ciutat té la seva pluja, apunta Theodor Kallifatides a

Mares i fills

, un altre llibre autobiogràfic, editat en català el 2020 per Galàxia Gutenberg, coincidint amb una obreta un parell d’anys anterior del mateix novel·lista grec establert a Suècia,

Una altra vida, encara

.

Per reforçar l’asseveració, recorre a Verlaine: “Plou a la ciutat com plou en la meva ànima”. Per cert, i parlant d’escriptors de renom, un ja vuitantí Kallifatides ens explica, set pagines més endavant, que si alguna cosa troba a faltar de la seva joventut és l’èxtasi de llegir determinats autors.

Esmenta Dostoievski i Hansum (aquest darrer, disculpin la ignorància, l’he hagut de buscar a internet: el noruec Knut Hamsun, Nobel de Literatura en 1920, una mica oblidat pel seu suport als nazis). Una altra citació a

Mares i fills

és un dels típics aforismes d’Oscar Wilde: “Només una vida eròtica sana pot salvar els joves de l’esport”.

A

Una altra vida, encara

, Kallifatides sosté que observa la quotidianitat per obtenir material literari. Igual que Woody Allen per inspirar-se.

Tots dos es queixen de les reticències del públic als seus afanys innovadors, saldats com a experimentalismes fallits. Què hauria sigut d’ell, si de petit no hagués marxat de Grècia, es pregunta l’un.

A què s’hauria dedicat, de no ser per l’humor i el cinema, es planteja l’altre. Potser mag o delinqüent, atesa la seva fascinació pels gàngsters, es respon el de Brooklyn.

I si el primer diu que ha escrit perquè al seu poble li dediquin un carrer, el segon es mostra indiferent a la posteritat: total, ja estarà mort.

Una altra coincidència és l’admiració compartida pel director suec Ingmar Bergman.

Theodor n’era veí de vacances i l’anava a veure a casa. Woody el va conèixer a Nova York, parlaven per telèfon però no el va visitar mai, perquè malgrat venerar l’artista li feia peresa agafar un avió fins a una illa on només hi havia ovelles i menjaven iogurt per dinar: “No en soc tan devot”.

A

Una altra vida, encara

, Kallifatides sosté que observa la quotidianitat per obtenir material literari. Igual que Woody Allen per inspirar-se.

Tots dos es queixen de les reticències del públic als seus afanys innovadors, saldats com a experimentalismes fallits. Què hauria sigut d’ell, si de petit no hagués marxat de Grècia, es pregunta l’un.

A què s’hauria dedicat, de no ser per l’humor i el cinema, es planteja l’altre. Potser mag o delinqüent, atesa la seva fascinació pels gàngsters, es respon el de Brooklyn.

I si el primer diu que ha escrit perquè al seu poble li dediquin un carrer, el segon es mostra indiferent a la posteritat: total, ja estarà mort.

Una altra coincidència és l’admiració compartida pel director suec Ingmar Bergman.

Theodor n’era veí de vacances i l’anava a veure a casa. Woody el va conèixer a Nova York, parlaven per telèfon però no el va visitar mai, perquè malgrat venerar l’artista li feia peresa agafar un avió fins a una illa on només hi havia ovelles i menjaven iogurt per dinar: “No en soc tan devot”.

.