Un vent que gela

Comentant

aquí un pelegrinatge recent a la tomba de Joan Sales a Siurana, el poblet posat sobre una penya rocosa entre les muntanyes de Prades i el Montsant, la serra que tan va estimar, acabava al·ludint a una segona edició a Club Editor (l’anterior datava de 2012) de la novel·la

El vent de la nit

, que fins 1981 s’havia publicat com la darrera part d’

Incerta glòria

, apareguda en 1969. La diferència estructural i cronològica justifica la separació, fins al punt que

El vent de la nit

, ambientada no pas a la guerra civil, com

Incerta glòria

, sinó a la llarga postguerra, pot ser llegida com una obra independent, tot i compartir alguns personatges.

De fet, el llibre és una successió de diàlegs espaiats en el temps entre un patètic Lamoneda, que Gonzalo Torné qualifica al postfaci d’individu indesitjable però tot un espectacle literari, i un mossèn Cruells igualment contradictori, igualment desgraciat, igualment víctima de la brutal contesa bèl·lica, encara que en teoria el primer formés part del bàndol dels vencedors i el capellà hagués lluitat amb els republicans.

L’antic alferes mèdic Cruells, cada cop més sol, cada cop més xaruc, cada cop més depressiu, l’enamorat secret d’una Trini que trobem vivint a l’exili americà amb el seu marit, l’ara pròsper Lluís, vell amic d’un imprevisible Soleràs de qui es va perdre el rastre, si bé tot fa pensar que ha mort, és un sacerdot en crisi existencial, ja sense fe, reclòs en una petita parròquia de muntanya.

Un pobre home turmentat que arrossega la tristor i enyora la guerra, la camaraderia dels companys d’armes i els ideals de joventut, fins al punt que sovint lamenta no haver-hi deixat la pell, com si només aquella època al front fos l’única en què hauria viscut de debò.

“El nostre segle és horrible, quin mal somni sense fi, quin oceà de sang, guerres i revolucions,

jours de gloire

que s’anuncien i el que ve després, l’únic que ve, és una monòtona carnisseria i sempre això i res més que això”.

Així va ser el segle XX per a Cruells. Així va ser també per a Sales.

El vent de la nit

beu d’aquest pessimisme profund. Una novel·la dura, agra, fosca, sense esperança ni claror, protagonitzada per perdedors de la història.

En el seu prec final, Cruells-Sales imploren al Senyor pau, amor, germanor, pàtria i llibertat: “Deixa’ns veure ni que sigui de lluny la Terra sempre promesa i mai assolida!”

.