Arbres foscos, llum daurada

“Es podria dir que l’escenari és l’essència de l’argument”, observava John Cheever a la novel·la Bullet Park , de 1969. John Cheever (1912-1982) va ser l’autor de tres o quatre novel·les i dotzenes de short stories, entre les quals sens dubte la més coneguda és El nedador, que tindria una versió cinematogràfica amb Burt Lancaster. Home de vida turmentada –de doble vida, en realitat–, tal com es reflecteix als seus imprescindibles diaris i a la correspondència editada fa poc en castellà per Random House amb el títol de Cartas , Cheever és designat sovint, per l’estil i la temàtica dels seus textos, “el Txékhov dels suburbis”, entès aquest terme no pas en sentit despectiu sinó descriptiu. Uns suburbis no tan equiparables a certs barris periurbans proletaritzats i marginals de moltes conurbacions d’avui dia, com a les perifèries residencials de casetes amb jardí habitades per classes mitjanes entorn de les pròsperes ciutats estatunidenques de la seva època, que ens resulten familiars de veure-les en tantes pel·lícules. Model d’alguns noms propis essencials de la moderna narrativa nord-americana, com l’esmentat Cheever o Raymond Carver, que el tenia pel millor contista de tots els temps, Anton Txékhov va ser allò que en podríem dir un escriptor paisatgista. A la seva biografia, subtitulada significativament Escenas de una vida en l’edició castellana de Siglo XXI, Rosamund Bartlett fa notar que, tot i abordar principalment les relacions humanes, el genial narrador i dramaturg rus sempre es va mostrar fred amb les seus personatges i només va traslluir emocions intenses quan evocava determinats paisatges del seu país, que no es podia estar de qualificar de poètics. I això resulta ben evident, segons la referida professora anglesa, tant als seus relats més o menys breus (penso especialment en la novel·leta

L’estepa, en què plasma la seva passió pels vastos territoris aspres i ressecs que va recórrer sovint de jove), com a les cartes particulars adreçades a amics i parents, com en algunes obres de teatre, sobretot L’hort dels cirerers, on els arbres esdevenen símbols vitals de “renovació eterna”. Una consideració compartida per Cheever, que anota al seu diari, en un moment en què sembla resignar-se a la quotidianitat assumida mig a contracor, “no aspiro a res millor que aquests arbres foscos i aquesta llum daurada”.

.