A la vila vermella

Entre dos contraforts de l’absis de l’església de Santa Maria de Prades, caracteritzada sobretot per la pedra rogenca que domina a la majoria d’edificis d’una població coneguda per aquest motiu com “la vila vermella”, l’ajuntament ha plantat una mena de faristol metàl·lic de color igualment ferruginós en què es pot llegir la primera estrofa d’un poema de J.V. Foix al·lusiu a l’enlairada localitat (940 metres) de la comarca del Baix Camp. Fa així: “Si jo fos marxant a Prades / -A les boires de tardor- / Per guardar-vos de glaçades / Us donaria flassades / I caperons de castor. / I, per guarnir la pallissa, / Les figures de terrissa / On vós vestiu de pastor.” La composició és bastant més llarga, de to reiteratiu i una sonoritat musical, idònia per ser dita en veu alta.

Successivament, el poeta de Sarrià hi va desgranant la seva hipotètica condició de pagès a l’Aleixar, panicer (forner) dels frares a Riells, escafandrer a la cala de la Cativa, prop del Port de la Selva, hortolà, pescador, pilot de passatge... Es tracta d’una de les nadales que Foix solia escriure i enviar cada desembre als seus amics i que aplegaria en 1960 al deliciós volum Dotze Nadales i un Cap d’Any.

Aquesta en concret correspon a 1958, arran d’una estada de l’autor a Prades, i pel meu gust, i pel gust de molts que hi entenen bastant més que jo, una de les millors. La lloable iniciativa literària del consistori pradenc no és l’única que es pot veure recorrent el pintoresc nucli antic que conserva encara el regust medieval i de poble de muntanya.

Al centre de la porxada plaça Major, just als peus de la singular font esfèrica de pedra renaixentista, davant la portada senzilla i elegant del temple parroquial, una inscripció al nou terra de lloses reprodueix un altre fragment poètic, en aquest cas de Ramon Muntanyola, titulat Vila vermella. Mossèn Ramon Muntanyola (en vaig parlar aquí fa ja temps, amb motiu de l’aparició d’una antologia de la seva obra lírica) va nàixer en 1917 a l’Espluga de Francolí i moria a Barcelona en 1973.

Havent estudiat al seminari de la Seu d’Urgell, serviria en algunes parròquies ponentines com els Omells de Na Gaia, Guimerà o Ciutadilla. Els seus versos són de caràcter més popular però també molt bonics: “Vila vermella de Prades, / no planys la vista ni els pins. / Tens les aigües regalades / i pendents tots els camins.”