L'artista al seu món

A l’ Homenot sobre Arístides Maillol, amb què inicia el volum XXI de l’ Obra Completa editada per Destino, Josep Pla explica que no era tan estrany a l’època que les famílies empordaneses posessin als seus fills noms de fonts propis de l’antiguitat hel·lènica. Així, esmenta un Hermògenes al Port de la Selva, un Ulisses a Cadaqués, un Arquímedes a l’Escala, un Diògenes a Palamós.. En el cas de l’artista nascut a Banyuls en 1861, la tria onomàstica semblava una predestinació.

Banyuls de la Marenda, que significa marina en el català del Rosselló (en francès oficial Banyuls-sur-Mer), és una vila encaixada en un entrant d’aquell tram de costa “trencada i aspra, inhòspita” que els promotors turístics van batejar com a Côte Vermeille pel color del litoral abrupte, un esperó del massís de les Alberes que s’endinsa al golf de Lleó, “pura mineralogia” al dir de l’escriptor.

Terra prima de pedruscall i roquisser sobre un país pelat, esventat i magre, que havia permès de guanyar-s’hi la vida només amb la vinya, la pesca i el contraban. La frontera de Portbou es troba tan sols a una dotzena de quilòmetres, seguint la carretera ran de mar en què Pla calculava quaranta-cinc revolts “que posen a prova la resistència de l’estómac dels automobilistes”.

Avui dia, l’hostaleria s’ha convertit en la principal font d’ingressos d’una estació balneària bastant concorreguda, malgrat la platja de còdols i la tramuntana que incomoda els banyistes.

Al passeig de Banyuls hi ha diverses rèpliques d’escultures de Maillol, que té també dedicada una ruta per la part més alta i vella del nucli, amb un seguit de cartells i imatges d’obres seves, tan pictòriques com escultòriques (aquell rústec quasi analfabet de llarga barba blanca va començar pintant quadres i teixint tapissos, abans de dedicar-se a la disciplina que segons Pla el convertiria en “l’home de més bon gust de França”: personalment, m’agrada més que Rodin, les seves sensuals figures d’aire clàssic són menys crispades, d’una senzillesa i una naturalitat commovedores).

A cinc minuts en cotxe del centre, el petit mas on passava moltes hores de soledat fecunda és ara un museu. S’hi poden veure la cuina i el menjador (es complaïa guisant per als amics que el visitaven), algunes creacions seves i, al pati, la tomba on descansa, sota el bronze meravellós de La Pensada , també coneguda com La Mediterrània.