Els pinzells i l'arquet

Una de les sorpreses que es troba el visitant al fa poc reobert –després d’una prolongada remodelació en profunditat– museu Ingres de la ciutat occitana de Montalban, en francès oficial Montauban, cinquanta quilòmetres al nord de Tolosa del Llenguadoc, és un violí de l’artista, nascut allà a la vora en 1780. Se’l pot veure dins d’una vitrina, que comparteix amb una corona de llorers banyada en or que els seus conveïns li van regalar, a tall d’homenatge.

Al cantó, un bust de bronze amb la seva efígie, esculpit pel també montalbanès Antoine Bourdelle, presidint una sala dedicada als objectes personals del pintor que s’han pogut conservar o recuperar, com un cavallet o la taula de treball.

El violí en qüestió, segons es pot llegir en la cartel·la adjunta, és bastant modest, construït amb trossos de fusta procedents de diversos violins de factura anterior, reagrupats en una data desconeguda.

El fons, probablement d’origen italià, de cap allà al segle XVIII, és d’erable comú del país, igual que el mànec i la resta d’elements, excepte la taula, de resina d’avet. Es tracta en realitat d’un 3/4 de violí, anomenat també en francès “violon de dame”, utilitzat sobretot per senyores, nens i adolescents.

Com que Ingres era més aviat de talla petita (1,53 metres), segons informa el text referit, es fa difícil de saber si aquest era el violí que tocava durant la seva infantesa o bé si també quan ja va ser adult. En tot cas, el va llegar al museu poc abans de morir, juntament amb l’arquet que porta gravat el seu nom.

Ara bé, el valor d’aquesta singular peça museística, sobretot en un museu de pintura, rau no pas en un mèrit discret com a instrument musical, sinó en la fama adquirida com a protagonista passiu de l’expressió col·loquial “le violon d’Ingres”, en el sentit que una persona que triomfa en una activitat determinada pot tenir alhora alguna altra afició que també l’interessa. El violí d’Ingres d’un escriptor, per exemple, podria ser el col·leccionisme de monedes o segells, o bé l’excursionisme, o la cria de cucs de seda, o qualsevol altra dedicació que el faci feliç.

En el cas del pintor de Montalban, coneixem la seva passió per la música, en concret per tocar el violí, que compartia amb l’art que el va fer cèlebre. De fet, quan era jove va arribar a ser violinista de l’orquestra de Tolosa. Però es va acabar decantant pels pinzells.