Plaer a tot color

Dos dies després de veure al museu Ingres de Montauban el cèlebre violí del pintor, identificat col·loquialment amb les vocacions personals paral·leles o relegades, em trobava davant d’uns altres violins relacionats amb l’art del pinzell i la paleta, si bé en aquest cas no pas reals –de fusta d’erable i d’avet, com el de la vigília– sinó plasmats en un quadre. Al Musée des Beaux Arts de Quimper, capital del Finisterre bretó, davant per davant d’una catedral gòtica amb dos campanars bessons de pedra calada, tenia l’oportunitat de submergir-me en l’univers màgic de Raoul Dufy, gràcies a una exposició temporal sobre la ingent i diversa producció de l’artista nascut a Le Havre en 1877, titulada significativament Les années folles, és a dir, els anys bojos.

Fins a tres-centes obres en total, comptant pintures, dissenys gràfics, cartells publicitaris, plafons decoratius, peces de ceràmica, tapissos, teles, vestits... perquè a part de l’activitat pròpiament pictòrica, aquell personatge renaixentista de la Belle Époque va aplicar el seu gust pels colors vius i una sensibilitat molt afinada a tot un seguit d’objectes ornamentals i de vestuari.

Alguns dels models que va idear formaven part de la mostra. La seva popularitat entre els ambients parisencs era absoluta. Gertrude Stein sentenciava: “Raoul Dufy est plaisir.” Aquesta dedicació a la moda i la decoració devia ser el violí d’Ingres del polifacètic normand. Pel que fa als violins al·ludits abans, l’un era un guaix sobre paper de 1949 que porta per títol La console jaune, la consola groga, i l’altre un dibuix amb tinta xinesa en què es veu un d’aquests instruments vora una partitura.

També retrata un violoncel·lista en plena interpretació. De fet, el mateix Dufy va deixar dit que un quadre és una partitura i l’espectador en marca el ritme d’acord amb l’amplitud i la rapidesa de la seva mirada.

En una altra ocasió va declarar que les formes més belles sortides d’unes mans humanes són un violí i la quilla d’un vaixell. En tant que pintor fauvista, influït de primer per impressionistes com Monet o Pisarro, més endavant per Cézanne i Matisse, prop del qual descansa en un cementiri de Niça, sempre li va interessar el tema de la música. L’altre gran protagonista dels seus llenços és el mar. Les seves marines són plenes de blau, de llum, de reverberacions solars, de veles de barca.