Zoo de paper

Durant la presentació de Verstiari, a la llibreria Caselles, el dissabte 16 d’octubre, Pere Rovira va formular un parell d’oportunes reflexions prèvies en veu alta. La primera, que la poesia és un mitjà molt atractiu per tal que la canalla petita accedeixi a la literatura, sobretot a causa de la seva oralitat, però a condició que rimi, perquè l’emparellament de sons en ressalta l’aspecte més lúdic, allò que els versos encadenats tenen de joc de paraules, en especial si es tracta d’onomatopeies.

La segona, que els animals han de ser descrits amb realisme, uns éssers irracionals que actuen com a tals i no com a persones, defugint l’enfocament idíl·lic, humanitzat, de les pel·lícules de Disney.

Els animals no parlen, ni per regla general tenen família estable i duradora, ni estan dotats de bon cor o sentiments, en tot cas d’instints, que no operen en funció de cada individu sinó de l’espècie o raça a què pertanyen: els gossos són per exemple més lleials que els gats, etcètera.

Verstiari és un llibre magnífic, tant pel fons com per la forma, ni de lluny una obra menor del veterà i prestigiós poeta resident a Alpicat, que ocuparà sens dubte un lloc principal entre els bestiaris clàssics de les lletres catalanes, com els publicats per Carner, Pere Quart o Josep Vallverdú. Escrit pensant en els seus dos nets, Teo i Roc, però de lectura recomanable per a totes les edats, entre els cinc i els cent-cinc anys, il·lustrat amb uns dibuixos meravellosos d’Albert Asensio, constitueix un obsequi ideal per regalar amb motiu de les festes que s’acosten.

Per la qualitat i la sensibilitat que atresora, aquest deliciós volum, enginyosament titulat amb una contracció dels mots vers i bestiari, mereixeria ser un èxit de vendes. De tota manera, l’autor confessa haver-s’ho passat força bé fent-lo. I això compta molt. De vegades és el que més compta.

L’ofici de l’escriptor es nota en cada frase, en cada rima, en cada gir. Els coneixements faunístics traspuen també en les descripcions dels protagonistes, aquella “selva de paper” que diu al pròleg, per bé que alguns dels escollits no són selvàtics sinó domèstics. Una vintena en total, des del grill fins a la formiga, amb l’afegit final d’una cançó de bressol. Explica l’amic Pere que el va confegir bastant ràpid. És obvi que si no n’hagués sabut tant –de zoologia, de poètica, de la vida– no hauria pogut anar tan de pressa.