Informació rural

Des d’aquest passat octubre, una plaqueta blava i ovalada a la façana de l’edifici de l’avinguda República Argentina, 248, en la zona alta de Barcelona, fa saber als vianants que allí hi va viure el narrador, poeta i crític d’art Joan Perucho, nascut en 1920 i mort també a la mateixa ciutat en 2003, als 83 anys. Transcorreguts uns altres 18 des del seu decés, les autoritats barcelonines han trobat per fi el moment de dedicar-li aquest merescut homenatge. L’acte de descoberta va comptar amb l’assistència de la vídua, Maria Lluïsa Cortés, ja centenària.

Vaig tenir el privilegi de visitar l’escriptor en aquella casa, a principis dels noranta, acompanyat de l’aleshores alcalde de la Granadella i bon amic, Josep Lluís Olivé, que a l’entrar a l’ajuntament m’havia preguntat sobre alguna actuació cultural que pogués portar a terme. Em va venir a la memòria que, a la seva vila, en la immediata postguerra, hi havia estat exercint com a jutge aquell home de lletres que jo havia tingut ocasió de conèixer poc abans, quan va venir a Lleida per participar al cicle de rellançament de l’IEI impulsat per Miquel Pueyo. Havia gosat demanar a la direcció d’aquest diari de poder-li fer una entrevista. Em vaig presentar a la cafeteria de l’hotel Sansi, on estava allotjat, amb una dotzena de llibres escrits per ell, perquè me’ls signés. A mesura que els treia d’una bossa, la seva cara revelava una estupefacció creixent.

A l’avinguda República argentina de barcelona es troba la casa on va viure el narrador, poeta i crític Joan Perucho

Al seu pis, l’autor de Les històries naturals ens va mostrar alguns dels exemplars de bibliòfil i dels quadres que convertien aquell bigarrat habitatge en un petit museu. Li vam proposar de venir algun dia a la Granadella, on no havia posat els peus des de feia quatre dècades. I així va reprendre una relació amb la localitat garriguenca que en una de les proses poètiques del volum Diana i la mar morta, publicat en 1953, titulada Exacta informació rural, descrivia com a “agresta i viril”, sumida en un “aire una mica fantasmagòric i perdut”. Tot just al final d’un d’aquells vells carrers de traçat “desigual i capriciós”, a l’entorn de la gran església “daurada pel temps”, ja cap als afores, on acostumava a anar passejant per veure les postes de sol per damunt del mar d’ametllers i oliveres, el consistori posaria el nom del literat a la plaça situada entre les escoles i la Cooperativa del Camp, que avui alberga el Museu de l’Oli de Catalunya.