El rei dels rails

Als anys vint del segle XX començaven a circular per les vies fèrries d’Europa, entre Londres i Istanbul, els nous vagons metàl·lics, fins aleshores de fusta, de l’Orient-Express, pintats d’un elegant blau fort amb filets daurats, com l’uniforme dels Caçadors Alpins en què havia servit el director de la Compagnie Internationale des Wagons-Lits. Aquells luxosos hotels sobre rodes transportaven sovint els membres més viatgers de l’alta burgesia, l’aristocràcia i fins i tot la reialesa dels països per on discorria la línia. Mauricio Wiesenthal explica al llibre Orient-Express, editat per Acantilado, que un d’aquests usuaris coronats habituals del tren era Carles I de Romania, entronitzat en 1878 per les potències reunides al congrés de Berlin. Era un príncep de la dinastia Hohenzollern-Sigmaringen. El seu germà Leopold estava destinat a ocupar el tron d’Espanya quan Isabel II va ser enviada a l’exili per la revolució Gloriosa, però la seva candidatura no va quallar, segons ironitza l’autor, perquè als espanyols els costava pronunciar-ne l’enrevessat cognom.

Carles de Romania va ser un monarca liberal i poliglot, molt influït per la cultura francesa, que va convertir Bucarest en l’anomenada París de l’est o també la petita París. Es va casar amb una princesa alemanya, Isabel de Wied, que escrivia versos. Però sembla ser, apunta Wiesenthal, que “Carlos amaba más los trenes que los poetas”, motiu pel qual quan visitava l’alcova de la seva cònjuge, solia posar vora el llit un rellotge “para controlar la hora justa del recreo”.

Més aficionat als trens devia ser encara el seu nebot i successor, Ferran I, fins al punt que va aprendre a conduir-los. Ben sovint, en pic l’Orient-Express havia travessat la frontera romanesa, donava l’ordre d’aturar-lo, s’enfilava a la cabina de la locomotora, apartava el maquinista i es feia càrrec de les palanques de comandament. Els amos de la companyia tenien por que un dia fes descarrilar el comboi.

La seva dèria ferroviària, que comprenc i comparteixo, no tenia l’excusa d’una esposa lletja, desagradosa o poc complaent. Ben al contrari, la reina Maria, neta de Victòria d’Anglaterra, era una dona bella, llesta i seductora, sempre ben vestida i enjoiada. Cartier va dissenyar per a ella una esplèndida corona de diamants i safirs. Marcel Proust deia que portava el collar de perles més bonic que havia vist mai.