Un cel profund

Un dels Moments estel·lars de la humanitat, consignats a l’interessant llibre divulgatiu de Stefan Zweig reeditat sovint per Quaderns Crema, és la composició de l’Elegia de Marienbad per part de Johann Wolfgang von Goethe, durant el viatge de tornada amb cotxe de cavalls des del balneari de Karlsbad, avui dia en territori de Txèquia, a la seva residència de Weimar, el setembre del 1823. A criteri de Zweig, es tracta del poema més important, més íntim i més estimat per ell mateix de tota la fecunda producció de maduresa del ja aleshores venerable escriptor romàntic alemany.

El seu “gloriós comiat”, però alhora “un recomençar digne d’un heroi”.

Mesos abans, un Goethe de 73 anys, restablert d’una malaltia greu, anava a prendre les aigües a Marienbad, en la toponímia oficial txeca hores d’ara vigent Mariánské Láznê o banys de Maria. Allà s’encaterina de la senyoreta Ulrike von Levetzow, de només 19 anys, filla d’una dama que aquell seductor impenitent havia rondat també quan ell fregava la seixantena i a qui no tindrà cap mena d’escrúpol de demanar la mà de la jove. Davant la comprensible resposta evasiva de la mare, el pretendent, que s’ha hagut de conformar amb paraules equívoques i alguns besos furtius, no es rendeix i s’entesta a seguir les dues dones cap al balneari veí de Karlsbad, on veurà confirmat el fracàs del seu intent.

El literat septuagenari, que segons el prolífic autor austríac estava il·lusionat com un nen, reacciona per fortuna de la manera més positiva, en el seu cas artística, i de retorn a casa amb la cua entre cames engipona uns versos sublims sobre el sentiment amorós com mai se n’havien escrit en llengua germànica o en qualsevol altra llengua, al parer de Zweig.

El caràcter moderat i contingut de la seva obra juvenil deixa pas a una expressió lliure i sincera, sense embuts, a pit descobert. “No dubtis! Ella t’obre el cel profund”, s’anima a escometre una fita en principi tan difícil (el trasllat al català és de Corinna Weiss i Joan Gelabert, tot i que en tinc sobre la taula dues més, l’una de Feliu Formosa i l’altra de Miquel Desclot).

En la versió d’aquest últim, al vell poeta no li queda lloc “sinó per a les llàgrimes”, al constatar la impossibilitat de guanyar-se el cor –i el cos– d’una noia “predilecta entre les formes predilectes”, en la traducció de Formosa, “l’encisadora imatge de l’encís” per a Weiss i Gelabert.