L'observador reflexiu

Publicats en un curt interval dos llibrets de Claudio Magris en català: el recull d’articles Instantànies i el de contes Temps curvilini a Krems, tots dos a Edicions de 1984. Avui abordaré el primer, diumenge vinent el segon, perquè crec que mereixen ressenyes separades.

Instantànies aplega una cinquantena de columnes al Corriere della Sera, entre 1996 i 2016. Una producció limitada o una tria exigent? El títol del volum ve justificat al text de la tapa de darrere, on se’ns presenta el contingut com un seguit d’imatges quotidianes, reals o metafòriques, algunes amb referències particulars i d’altres sobre qüestions públiques, conformant una espècie d’àlbum fotogràfic dels nostres dies, inclosa la denúncia de diversos absurds de la vida moderna, des de l’estrès existencial a la burocràcia universitària. El procediment acostuma a ser el mateix: l’articulista observa una escena corrent, rumia una estona i en treu unes conclusions per al lector, al qual suposa un cert grau de complicitat o, almenys, de comprensió, tot i que tampoc no n’espera grans esforços reflexius, més aviat una simple mirada aquiescent i benèvola, perquè sembla fer seva la màxima de Paul Valéry respecte que “un llibre ajuda a no pensar”. Bé, jo diria que no sempre és així, però sens dubte aquest pot arribar a constituir un dels avantatges de la literatura: la capacitat de distreure’ns, d’evadir-nos fugint de la realitat...

El punt d’observació de Magris és sovint la ciutat on viu, Trieste, i les platges o penya-segats pròxims de la costa adriàtica. La seva prosa es mostra especialment esmolada quan analitza conductes rutinàries en el si de relacions sentimentals consolidades. Per exemple, davant de la crítica al mutisme de moltes parelles madures a l’hora dels àpats, constatables amb freqüència als restaurants, es pregunta per què mantenir-se en silenci hauria de ser sempre senyal de fredor i indiferència.

Al capdavall, segons ell, “estimar significa igualment entendre i protegir la solitud de l’altre”. I és que l’autor d’El Danubi, a contracorrent de la tendència actualment dominant, valora l’estabilitat afectiva i els al·licients que comporta: “L’aventura, la llibertat, el joc, el risc, la intensitat de l’experiència compartida, la confiança amorosa que creix cada vegada més, l’odissea de viure, dormir, envellir i, sobretot, descobrir i estimar el món junts.”