Mitjons vermells

De la presentació a La Fatal, el passat 20 de gener, de Pedra, paper, tisores, recull de narracions a Club Editor de Maksim Óssipov, que va venir fins a Lleida acompanyat pel traductor Arnau Barios, en vaig retenir sobretot dues idees formulades per l’escriptor rus. Primera: les editorials no són gaire partidàries de publicar volums de contes o relats, prefereixen les novel·les, perquè aquells demanen més atenció per part del lector i en conseqüència no són tan comercials.

Segona: Tolstoi i Dostoievski miren el món, la vida, la realitat circumdant, amb les ulleres de la literatura, mentre que Txékhov ho observa directament, sense el filtre dels vidres (de la prosa, l’estil o les convencions pròpies de l’ofici d’ajuntar paraules, se sobreentén). Pedra, paper, estisores encaixa de ple en la referida mirada txekhoviana nua i directa. Igual que el gran Anton Txékhov, aquest moscovita a punt de complir els seixanta, combina les lletres amb la medicina, cardiòleg en un hospital de províncies. Tal vegada la suma de les dues activitats afavoreix l’esguard profund de l’ànima humana.

En aquest cas, la tan celebrada o bescantada ànima russa. Convé advertir que l’home s’ha significat contra la invasió d’Ucraïna, com demostra un article molt valent que li va publicar l’Ara al principi de la guerra. De fet, bona part de les històries de ficció, bé que inspirant-se algunes en episodis reals, evidencien el malestar, el desengany i la crítica suscitades al metge lletraferit per l’evolució de la Rússia postsoviètica. “Tot plegat comença a fer por, sí. Però potser és més avorriment que por”, reflexiona un dels personatges, que apunta a l’actitud a prendre: “El que no es pot fer és estar-se aquí assegut odiant el règim. Cal treballar, escriure, ensenyar música a la canalla...”.

O bé, aquells que ja no aguantin més, tocar el dos, emigrar, “evacuació immediata”. No només per la situació política, el llibre traspua pessimisme: “Els somnis van caient, un darrere l’altre: uns perquè s’han complert, la majoria perquè han deixat de fer falta.” Potser per això li agrada tant l’hivern, quan la neu tapa les “coses lletges i deixades”. Sort n’hi ha de l’efecte terapèutic del pas del temps i que al capdavall la memòria esdevé selectiva: “No ho saps mai, amb els records: pots escoltar un concert sencer i després recordar només que el director portava mitjons vermells.”