Elegia i epifania

Per bé que nascut en 1945 a Ucraïna, concretament a Lviv, l’antiga Leòpolis, i finat ara fa un any a Cracòvia, l’escriptor Adam Zagajewski va servir-se del polonès com a llengua literària per confegir els seus poemes, novel·les i assaigs. La dissidència política el portaria a l’exili, en 1982, primer a Berlín i a París, després als Estats Units, per acabar retornant a Polònia en 2002.

L’any 2004 Quaderns Crema n’editava un recull poètic, traduït per Xavier Farré, amb el títol de Terra de foc, que també hauria pogut ser Terra de sang o Terra de fang o Terra de por. En un dels poemes, Elegia, hi descriu el panorama desolador de la seva joventut: un paisatge gris i plujós de cases menudes o gegantins blocs de formigó, rius feixucs que no saben on van, pols, uniformes i “déus soviètics d’inflades parpelles”, olor agra de benzina, trens bruts, hiverns inacabables, amors breus.Un temps de buidor sense esperances ni promeses. “Això era la vida que se’ns donà”. I de la qual va fugir.

En diverses composicions del llibre apareixen carrers plens de soldats –si fa no fa com ara mateix, a la seva localitat natal–, banderes com “arrugats llençols d’herois” que ens tapen els ulls, dictadors que quasi no caben a la pantalla del televisor, refugiats com els que avui dia es compten per milions, morts que no han pogut morir al seu país i que ja estan oblidats. A Busca, l’autor torna a la ciutat on va viure fins als trenta anys i que el rep amb indiferència, mentre l’anima a marxar-ne per sempre, a la recerca d’una “veritable pàtria”. El desig, vull creure que compartit per la majoria, que els fusells acabin florint. La voluntat de viure, proclamada pel castanyer en flor, cantada per la llagosta, fins i tot xiuxiuejada pel botxí.

En una altra peça, Instant, força menys ombrívola, relata la revelació experimentada al visitar una església romànica. Per dins, les pedres rodones, callades, del temple cansat, “polides per tantes pregàries” d’incomptables generacions. Les ombres adormides a l’absis, igual que “ratpenats en uns abrics de pell”. Sortint, brilla un sol pàl·lid. Del contrast, la consciència que, més enllà d’un futur incert de guerres, canvis climàtics i trastorns geològics, aquell instant precís, “impertinent”, minúscul, “mortal com tu i com jo”, és ple d’una alegria boja, il·limitada, absurda, com si sabés “alguna cosa que desconeixíem”.