Sota els ametllers en flor

Als escriptors novells amb dificultats per trobar editor potser els consolarà saber que un geni com Anton Txékhov es va haver d’autoeditar el seu primer llibre, pagant-s’ho de la butxaca, i encara sota pseudònim. Per culpa d’un malentès, aquell recull de contes per a adults acabaria a l’apartat infantil de les llibreries. Un fracàs absolut, conclou Natalia Ginzburg a la seva semblança txékhoviana publicada fa poc en català. No és l’únic cas a la història.

D’altres noms de primera fila van morir inèdits i fins molt després no assolirien un reconeixement pòstum. Màrius Torres, sense anar més lluny. Txékhov el gaudiria en vida. Un èxit fulgurant, obtingut en poc temps, tant de crítica com de públic.

De seguida, una multitud de lectores el seguien per tot arreu, “com dofins rere un vaixell”, segons un periodista coetani. Anota Rosamund Bartlett que aquelles fans no el deixaven tranquil ni quan es retirava a la caseta que es va fer construir, amb els drets d’autor, vora la ciutat balneària de Ialta, on colles de noies amb barrets blancs esperaven llargues hores al jardí a veure’l guaitar per la finestra.

En 1900, als 40 anys, és escollit per ingressar a la secció literària de l’Acadèmia de les Ciències, juntament amb Tolstoi, bastant més gran. Al venerat novel·lista l’entusiasmaven les narracions curtes de Txékhov, pel seu gust comparables amb les de Maupassant, però no en suportava les obres de teatre, que considerava amorals, fins i tot pitjors que les de Shakespeare, un dramaturg que tampoc no era sant de la seva devoció. Malgrat tot, aquests dos gegants de les lletres russes van forjar una amistat basada en el respecte mutu. Mentre existeixi Tolstoi, deia el seu jove col·lega, escriure serà fàcil i bonic.

Si no hi fos ell, insistia, “els escriptors serien un ramat sense pastor, o un horrible fangar on seria difícil orientar-se”. Un dia, conversant sota els ametllers florits de Crimea, el més vell li va preguntar a l’altre si en la seva joventut havia portat una vida gaire dissoluta. Txékhov es va limitar a somriure. Tolstoi va confessar, mirant el mar, que ell havia sigut insaciable. Això ho explica Màxim Gorki, que els admirava tots dos. Quan, seguint ordres directes del tsar, l’Acadèmia es va negar a admetre Gorki, per massa revolucionari, Txékhov hi presentaria la dimissió, en solidaritat. Un paio legal, l’amic Anton.