Els prats color maragda

L’editorial barcelonina La Il·lustració Catalana publicava en 1887 el llibre Excursions i viatges, de Jacint Verdaguer, que incloïa el capítol Excursió a l’Alt Pallars, recuperat per Ramon Miró en una antologia de l’editorial trempolina Garsineu, titulada Verdaguer i els Pirineus.

Començant a Castellbò el periple a peu d’est a oest, mossèn Cinto s’endinsa en terres nord-pallareses, primer a la vall de Cardós, després a les valls d’Àneu fins a Alòs, per seguir remuntant la Noguera Pallaresa pel camí de Montgarri, que ell escriu Montgarre, a través d’una ribera “fresca i hermosa, com cap altra n’hi haja”.

La descripció dels paratges bucòlics i solitaris traspua un lirisme quasi místic: “els herbeis comencen als cims i baixen com domassos verds fins al Noguera, que murmureja i rondina anguilejant per aquelles prades, i trona per aquells gorgs d’aigües blaves i pures com aquell cel”. A dalt a Montgarri, assisteix a l’aplec anual que –mai millor dit, malgrat la redundància– aplega devots dels dos costats de frontera entorn de la marededeu titular del santuari, que el capellà literat entronitza com a “reina del mont Pirineu”.Davallant més tard en direcció a l’Aran, al pla de Beret, que presenta com la pastura més gran de totes aquelles muntanyes, on segons ell poden arribar a coincidir 60.000 caps, observa els naixements, a un quart d’hora caminant l’un de l’altre, de Noguera i Garona, “quals cursos segueixen direccions totalment oposades, com si es tinguessin por”.

Abans que no al referit volum de 1887, l’estada breu de Verdaguer a Montgarri, el 15 d’agost de 1883, serà reflectida en un altre text recollit també a l’antologia de Garsineu. Es tracta d’una carta adreçada a mossèn Jaume Collell (per cert, se’n pot llegir una còpia emmarcada al costat mateix del presbiteri d’aquella enlairada església).

L’autor hi confessa no conèixer “ermites” més ben situades, enmig d’un paisatge tan extraordinari: “prats de color d’esmaragda i blats encara verds com ells la volten per tots cantons, fins a les pinedes que baixen des del cim de les dues branques de serra que l’abriguen pel nord i migdia”. Al final, es pregunta si podrà tornar-hi en un futur.

El cor li diu que sí, que es retrobarà algun cop amb aquells fervorosos pagesos i pastors pirinencs, si no a l’aplec de Montgarri, que dura un sol dia, “en altre aplec que no ha d’acabar-se mai”.