Aigües termals

El filòleg manresà Jordi Estrada ens havia sorprès positivament en 2010 amb una novel·la sobre els darrers dies de Màrius Torres al sanatori de Puig d’Olena, titulada Rius paral·lels, al·ludint a un cèlebre vers del poeta lleidatà. Ara, n’acaba de treure una altra a Edicions de 1984, Lilinne i les bombolles de sabó, inspirada també en un episodi real, protagonitzat per un altre escriptor, en aquest cas Gustave Flaubert, que l’estiu de 1872 anava a passar tres setmanes de vacances a la vila termal de Luixó o Lushion, en francès Bagneres de Luchon, acompanyat de la seva neboda Caroline, que ell anomenava amb l’afectuós diminutiu de Lilinne.

L’autor de Madame Bovary, publicada amb gran escàndol uns anys abans, ja havia rondat per aquelles valls tres dècades enrere, i en aquesta ocasió hi tornava atret per la puresa de les aigües i l’aire de muntanya que l’havien d’ajudar a refer una salut física i anímica una mica compromeses.

El sojorn estival de Flaubert i la filla de sa germana a la localitat pirinenca, mentre s’hi construïa un nou casino a imitació del de Montecarlo i en vigílies que hi arribés el ferrocarril, apareix a la correspondència privada del literat de Rouen.

A partir d’aquí, Estrada s’inventa una història de ficció en què s’encreuen o sobreposen dues trames, l’una amorosa que concerneix la jove i una altra de criminal que fins a cert punt implica l’oncle en una tasca detectivesca, relacionats els primers indicis amb una infecció del cabal del riu Pique que obliga a clausurar les termes i prohibir-ne el consum de boca. La recreació de les rutines dels estiuejants entorn del balneari està molt aconseguida, amb prosa pulcra i elevat domini de la metàfora, igual que la descripció de personatges, començant pels dos principals, l’home madur corpulent, fatigat, prematurament envellit i escèptic en què s’ha convertit el novel·lista normand, la neboda malcasada que dedica estones lliures a pintar noies llegint, regant flors o jugant a fer bombolles de sabó, i que descobrirà allí una manera diferent d’estimar: la passió prohibida que li fa prendre consciència dels propis desitjos més íntims i li trasbalsa l’existència.

Però al contrari d’Emma Bovary, que sucumbeix als prejudicis burgesos de la societat del seu temps, Caroline s’hi rebel·la, feminista avant la lettre, negant-se a “veure passar la vida com qui veu passar un núvol”.