Tren de vida

Després d’uns quants llibres gruixuts de no-ficció (Un home que se’n va, El retorn dels Bassat, La casa dels avis), algun dels quals ressenyat aquí en el seu dia, Vicenç Villatoro ens ofereix ara una novel·la curta, de 124 pàgines, com si volgués descansar de l’esforç ingent de documentació i escriptura. Es titula Tren a Maratea i l’edita Proa, igual que els anteriors. I no obstant el canvi de registre, aquesta darrera obra manté un cert vincle amb La casa dels avis, en què rememorava la història convulsa de la seva nissaga paterna, perquè del municipi italià de Maratea, al sud de la península amb forma de bota, en procedien alguns avantpassats seus, calderers, els Lammoglia, convertits en Lamolla quan arrelen a Catalunya, amb una branca lleidatana encara existent. Vicenç Villatoro Lamolla, és el seu nom sencer. Suposo que visitant la referida població marinera a fi d’obtenir dades i impressions per tal de redactar aquelles memòries familiars, li devia venir la idea de confegir aquesta trama inventada.

La primera meitat del text passa al tren del títol. De Roma a Nàpols i, havent canviat de comboi a la ciutat del Vesuvi, fins a baix a Maratea. En un compartiment coincideixen –estiu de 1973– una jove professora universitària, afectada d’una incipient crisi sentimental i existencial, i un home a la ratlla dels setanta, vidu, solitari, d’aspecte anacrònic i fatigat, carregant una única maleta de pell gastada, que retorna –més endavant sabrem que malalt– a la vila on havia viscut fins a la guerra. Des de l’aleshores que no hi havia posat més els peus, emigrat unes quantes dècades a l’Argentina, deixant-ho tot enrere, per circumstàncies que se’ns aniran desvelant.

La segona part transcorre ja a Maratea, on el fill pròdig arriba amb la imprevista companyia de la noia que acaba de conèixer al tren. Junts recorreran –ella descobrint, perquè no hi havia esta mai, ell redescobrint al cap de tants anys– els racons de la pintoresca localitat arrecerada entre muntanyes pelades i davant la mar “infinita i llunyana” del golf de Policastro, un paisatge homèric que presenta “una èpica humana, ancestral”.

El paisatge de l’Odissea com a escenari d’aquesta aventura íntima, emotiva, d’un sentimentalisme realista i contingut –molt ben escrita, com era d’esperar d’un autor amb tant d’ofici– que deixa al final una sensació agredolça, trista però reconfortant.