Cada imatge, mil paraules

Si per casualitat tenen previst les setmanes vinents de viatjar a la Normandia, els recomano que s’acostin a Caen per veure una exposició excepcional, titulada Icons, del fotògraf nord-americà Steven McCurry.

Del genial virtuós de la càmera en vaig glossar ja en aquesta secció un llibre que aplegava instantànies de persones llegint, concentrades al màxim, en tota mena de circumstàncies, la majoria força insòlites, arreu del món: una autèntica apologia de la lectura, tan oportuna en uns moments en què la lletra impresa sembla sucumbir cada dia més a l’audiovisual.

A una punta i altra de la ciutat de Caen se situen l’abadia dels Homes i l’abadia de les Dones. Doncs bé, l’extraordinari esdeveniment cultural a què m’estic referint té lloc a la primera, fins al 15 de setembre (val a dir que aquesta mostra internacional itinerant havia pogut ser visitada l’any passat a Madrid, parlo doncs per a tots aquells que se la van perdre o volen repetir l’experiència).

Un centenar de fotografies de gran format, algunes d’inèdites, d’altres conegudes, com aquell primer pla d’una noieta afganesa, Sharbat Gula, d’ulls claríssims enmig d’un rostre envellit cobert per un vel granat –una mirada fixa, penetrant, barreja de despit i incomprensió, com si ens estigués retraient alguna cosa–, obtinguda en 1984 en un camp de refugiats i que va fer la volta al planeta, inici de la fulgurant carrera d’aquest prestigiós col·laborador de la revista National Geographic i que al fullet de presentació de la completa retrospectiva és qualificat com “une des plus grandes voix de la photographie contemporanie”.

Més avall del mateix paper diu que les imatges de McCurry són unànimement reconegudes per la seva humanitat, dignitat, compassió, elegància i proporció. Gosaria afegir pel meu compte alguns conceptes més tècnics com equilibri de volums, sensació de moviment i vivesa dels colors, així com una especial predilecció per escenaris exòtics, especialment d’Àsia –extrema o central–, Àfrica i Amèrica del sud. Un primer grup de les obres penjades consisteix en retrats de personatges anònims, lluint indumentària típica, llevat de l’actor Robert de Niro, captat a Nova York l’any 2001, amb cara de circumstàncies.

Al segon, escenes quotidianes d’elevat valor antropològic, a banda d’estètic, d’una eloqüència sovint superior a la de qualsevol text particularment inspirat.