Amarga bellesa

Viure és difícil, morir també. Ho proclama Narcís Comadira al primer poema del llibre Els moviments humans, publicat per Edicions 62 coincidint amb el vuitantè aniversari de l’autor, una espècie de dietari versificat dels darrers cinc anys.

El títol està extret de la Comèdia de Dant. L’italià es referia a instints o sentiments tan bàsics com el desig, l’orgull, la còlera, l’enveja, la venjança, els dubtes existencials, les debilitats de la carn.

La funció de l’escriptor o l’artista (Comadira compagina les dues activitats, perquè a banda d’ajuntar paraules pinta quadres) consisteix a posar de relleu, aflorar, tots aquests elements íntims de la persona. Escriure és excavar, sentencia.

Per bé que la terra sigui cada dia més resseca i pedregosa, cal anar cavant fins a descobrir algun tresor amagat de la llengua.

Inevitablement, els versos condensen la bellesa, com la de l’ametller primerenc que floreix enmig de la boira, ignorant el seu simbolisme: “Sol en el descampat, / prop de la carretera, / sembla que hi ets només / per fascinar el poeta”.

El transcurs del temps ens proporciona quotidians esclats de plenitud estètica i el veterà literat gironí els va repassant en un peculiar calendari poètic, a través de les successives fases de l’any, com el final d’agost, quan “tot és com ha de ser, sense sorpreses”, el setembre de marges florits de fonoll i olivarda, sota un cel plàcid semblant a “cobalt esclarissat”, o l’incendi botànic de cada tardor, preludi de “les nits llargues i el fred mordent”.Una bellesa, en tot cas, amarga i esquerpa, es lamenta, que només crema pels joves. I encara rai que, apagada a la carn acariciable, perdura si més no en marbres esculpits, melodies, pintura.

I poesia, és clar. Ingredients indispensables de la “petita felicitat de viure”, que sintetitza la fórmula: “Música, uns crisantems daurats, / una copa de borgonya.

/ I la dolça companyia”. Sense gaires expectatives, ja que alguns que han presentat una vida joiosa, com Matisse o Bonnard, acaben posant-nos tristos, perquè ens fan enyorar-la, quan sovint no es tracta en realitat més que d’un planificat engany.A sobre, arriba el moment, tal com avisa en una pessimista Pavana, que la música s’atura, i amb ella la “dansa del destí”, les velles hores benaurades ja no són ni tan sols records, com el desig i la recança que s’ha endut “el silenci de la mort”.

Feliç diumenge.