Ruta Pla: el far

Prosseguint la ruta Josep Pla, la cinquena etapa correspon a Sant Sebastià de la Guarda, vora el far que de nit projecta els seus periòdics esclats lumínics des del capdamunt d’una abrupta elevació boscosa, al litoral crebantat entre Llafranc i Tamariu. Segons l’escriptor, “el punt més gloriós de Catalunya, l’angle més recte que en aquest país fan la terra i el mar”.

S’hi pot pujar trescant pel camí de ronda o amb cotxe, però en tot cas millor en temporada baixa, perquè com ell mateix diu, tot allò és molt bonic quan hi ha gent, però quan no n’hi ha encara ho és més. S’aparca davant del mirador Joaquim Turró, belvédère sensacional –un adjectiu molt planià, gairebé tant com colossal- sobre la badia de Llafranc.

A peu pla es pot treure el cap al jardinet del far, que actualment alberga un restaurant japonès (què en diria el rondinaire dels cigarrets de picadura, si encara fos viu?). Per unes poques escales es puja a l’esplanada de l’ermita barroca, construïda al segle XVIII amb la volumetria que ara veiem, ocupada en bona part per un hotel, que ofereix als clients unes habitacions amb les millors vistes de la costa catalana.

“És una ermita que, sense ésser alta, està voltada d’infinit”, la descriu a El meu país. Des de la terrassa exterior, de lliure accés, es domina una panoràmica “de les més romàntiques que hi ha”. Es tracta d’un paratge inhumà, conclou al mateix llibre inclòs al volum VII de la seva Obra Completa, en el sentit que presenta unes dimensions diferents de “les mides dels homes”. A baix, el mar en calma fa pensar en un “mirall adormit”.

Un mirall immens, en què de tant en tant s’albiren algunes embarcacions que des de l’altura semblen minúscules, desemparades, perdudes enmig del blau inabastable, deixant darrere seu un finíssim ròssec d’escuma. “Com tots els panorames de dimensions tan vastes, l’efecte que produeix la seva visió és de malenconia, perquè situa l’home insignificant i miserable davant una naturalesa enorme, aclaparadora, terrible”, rebla a Tres guies.

El jove Pla s’hi passava llargues estones, en aquella talaia, contemplant la lenta posta de sol. “Sant Sebastià era per a mi l’eternitat.” De fet, va ser allà dalt on –com recordava anys després– afloraria la seva vocació literària, tractant de reflectir sobre un paper “els sentiments que em produïa la visió de la terra diversa i de la blava mar escampada”.