Lírica i enciclopèdica

Àngels Marzo obre el seu darrer llibre citant Svetlana Alexievich, a propòsit del que aquesta periodista bielorussa denomina “la història omesa”, objectiu de les investigacions endegades, sovint sobre el terreny, a la recerca de “les empremtes imperceptibles del nostre pas per la terra i el temps”. Empremtes que en el cas de l’escriptora de Caldes de Montbui, lleidatana d’adopció, en ocasions s’evoquen marcades sobre la neu, tal com es desprèn del títol del referit poemari, El rastre nival, editat per Pagès.

La neu, aquell “fred sudari blanc” que esborra les petjades testimoni de la nostra existència, privada i col·lectiva. Una amarga constatació que incita algú com la pròpia autora a exhumar aquest “obscur rastre nival”.

D’aquí que puguem definir –una mica pel broc gros, la veritat–, el contingut del volum en qüestió com una mena de repàs selectiu d’episodis de la història, en diferents localitzacions d’arreu del món, descrits amb sensibilitat acusada i lirisme contingut, si bé commovedor, punyent, aflictiu... Eficaç.

Un repertori que es remunta als rupestres amb Aubade: “Dins la cova espetega amb força el foc. / Fa olor de tripa i de pell fumada.” Continua fins a Txernòbil, dantesc escenari de Fulles negres, que malgrat tot es clou amb vocació esperançadora: “Però altivament la vida reverbera /negant el raquitisme de les plantes.

/ I canten els ocells esplomissats /a les esquerdes/on dorm momificat el reactor”. Som als dies de Líquida perplexitat, amb Zygmunt Bauman contemplant la pluja: “La realitat és com un marc / de caires esvaïts”.

I fins i tot la poeta es veu capaç, justificadament capaç, d’aventurar-se en el futur a través de la ciència-ficció, com a Mecanoscrit de darrer origen o bé Previously recorded, inspirat en la càmera d’un satèl·lit: “Sol·lícita guardiana de les òrbites / sentinella dels núvols i dels climes”.D’aquest recull en destaquen, entre altres virtuts o reclams al lector, la inusual diversitat temàtica –històrica i geogràfica, a més de literària, musical, cinematogràfica o científica– i tota una exhibició lingüística a partir d’un extens vocabulari –també tècnic, poc freqüent en poesia– que delata coneixements enciclopèdics, entenc que producte d’una curiositat interdisciplinària i una memòria envejable. Cultura universal expressada amb gran potència lírica, insisteixo.

Obra ambiciosa i reeixida.