La boira inabastable

No sorprèn gens la invocació de Ferran Sáez en el seu darrer llibre, Acaçar la boira, editat per Pòrtic, a la pel·lícula Amarcord, de Federico Fellini. Tant pel to i l’esperit de la cinta, començant pel títol, un dialectalisme italià que significa “me’n recordo”, com per l’estil narratiu i el món singular (i l’especial manera de mirar-lo) del genial cineasta. Molts dels personatges i episodis que el pensador i literat de la Granja d’Escarp evoca al llarg de l’obra se’ns apareixen, transcorregut quasi mig segle, com arquetípicament fellinians. Això és, una rusticitat i una desubicació envers la modernitat en voga, però alhora una tendresa i una comprensió benvolent capaces de concitar-nos enyorança, nostàlgia, complicitat retrospectiva, identificació, un cert respecte i –sens dubte– agraïment. Al capdavall, eren els nostres pares i padrins, veïns i coneguts, i érem nosaltres mateixos, nens o adolescents de poble, al Baix Segre de l’autor o en qualsevol altre indret del “Salvatge Oest” català, en aquella “absurda dècada” dels setanta.

Una època en què “molts vells van morir amb la convicció d’estar perdent-se l’inici d’una gran festa plena d’objectes fascinadors comprats a Andorra”.

Just el contrari, d’alguna manera, del que succeeix ara, quan el futur no se’ns presenta precisament gaire festiu ni excitant.

Acaçar la boira, expressió col·loquial segrianenca, en el sentit d’abastar-la, d’arribar-hi amb els dits, també de descobrir què hi ha dins o al darrere. La boira en tant que metàfora de la veritat sempre difusa i incerta, d’una significació de la vida igualment borrosa, fatalment inaprehensible per a la raó humana. D’una forma literal, ho havia provat el petit Fernandet un vespre d’hivern de 1968, amb només quatre anys, empaitant per la carretera de Seròs els flocalls del vaporós meteor. Tot començaria aquell dia opac, reconeix. “Aquesta vocació més o menys extravagant va persistir, i encara dura”. Hi ha insistit a través de la filosofia, l’escriptura, la música... Aquest llibre imprescindible, profund i no obstant això entretingut i sovint divertit, mig autobiografia, mig assaig sociològic ple d’agudes reflexions, partint d’allò més local per enlairar-se a consideracions universals, en seria un nou intent. I també una reconciliació amb unes vivències remotes que marquen la personalitat adulta: la seva i la de molts de nosaltres.