Una educació sentimental

Potser la conclusió més clara a què arriba Ferran Sáez a Acaçar la boira (un llibre important, que tracta d’explicar-nos davant dels altres i de nosaltres mateixos, vull dir mirar d’esclarir com som i per quines causes, justificant el subtítol d’Una educació sentimental al Segrià dels anys setanta) és la pròpia consciència “d’haver transitat el final d’un món”, a partir de constatar el contrast experimentat en aquell període tan disruptiu –neologisme equivalent a ruptura brusca–, si més no a les nostres petites comunitats rurals, entre les grans expectatives generades pels que l’autor designa irònicament, com si encara portés boina, “adelantos” tecnològics, i uns costums ancorats en la tradició, que exemplifica en el fet de menjar perdius embolicades amb fulla de col que abans s’havien enterrat “bàrbarament” a la cendra d’un foc a terra.

Ferran Sáez sosté, i per experiència personal diria que amb raó, si bé en el meu cas substituint l’activitat agrària d’àmbit domèstic que ell esmenta per plegar avellanes al tros del padrí Tonet, mentre l’home ens parlava de la República i la guerra, que un dels moments determinants del canvi d’enormes conseqüències posteriors s’esdevé quan a l’entrada de les cases de pagès es deixa de pelar ametlles a mà, entretinguda operació durant la qual els nens escoltaven en silenci respectuós i atent els adults –i no com ara, en què la canalla constitueix sempre el centre de les reunions familiars– i apareixen en escena les sorolloses màquines descloscadores –a Arbeca desclofolladores– que impossibiliten mantenir una conversa. Malgrat no idealitzar retrospectivament la vida als pobles, on aleshores es patia un “estat perpetu de llibertat vigilada”.

El brillant intel·lectual granjolí recorda amb tendresa i un punt d’enyorança una llarga llista de fenòmens o elements propis d’aquell temps que formaven part del panorama quotidià, des de les capses de sabates per guardar fotos i recordatoris de funeral fins a la cacera amb furó (a casa seva tenien una furona que li deien Tatiana, “coses de la guerra freda”, igual que el meu amic Aleix havia batejat un mussol El Búho Dinámico), de les fileres de noms de ciutats remotes del dial il·luminat de les velles ràdios de fusta al “solo de trompeta sobreactuat que feien les orquestres de festa major en interpretar Islas Canarias amb la intenció d’impressionar els assistents”.