Més noms, més vida

El passat 24 d’octubre, Joaquim Nadal presentava al saló de plens de la Paeria de Lleida el llibre Noms d’una vida, editat per Pagès. L’acompanyaven a la taula el paer en cap Miquel Pueyo, l’editora Eulàlia Pagès, Carme Vidalhuguet en qualitat de directora de la col·lecció d’assaig Argent Viu que acull l’obra i prologuista a dues mans amb l’escriptor Josep Vallverdú, també present a l’acte.

És al mateix pròleg on s’informa que aquest és el tercer lliurament d’una trilogia en què l’exalcalde de Girona i des de fa poc una altra vegada conseller de la Generalitat evoca “homes i dones que deixen petjada” per la seva projecció pública en diversos àmbits, alguns vius, la majoria ja morts. Es tracta d’uns retrats certament literaris, tan sols esbossats o en ocasions més aprofundits, per part d’un polític desdoblat d’intel·lectual, historiador de formació però amb interessos que depassen de molt aquesta disciplina estricta.

Els coprologuistes remarquen la qualitat d’una prosa amb una forta càrrega poètica i l’aproximació volgudament distanciada als personatges retratats, però sense defugir implicacions emocionals. La trilogia en qüestió s’iniciava en 2005 amb el volum Vides amb noms, seguia en 2011 amb Noves vides amb noms i culminava, almenys fins al moment –tant de bo hi hagi futures trameses–, amb aquest Noms d’una vida, aparegut a cal Pagès mateix l’abril de 2021 i que ara es reedita en l’actual versió revisada i ampliada amb tres nous perfils a la secció Noms de política, corresponents a Josep Pallach, el recentment traspassat Antoni Dalmau i un Jordi Pujol en hores baixes, amb motiu de la publicació del llibre entrevista a càrrec de Vicenç Villatoro, que Nadal defineix com una espècie de testament esquinçat pel dolor, la tristesa i la preocupació.

Entre la vuitantena de semblances biogràfiques recollides, m’ha causat un sentiment profund retrobar l’admirat i entranyable antic company de tertúlies radiofòniques Modest Prats, amic personal de l’autor. Recordo haver compartit amb tots dos a Girona algun sarau cultural, rematat per un bon dinar amb llarga sobretaula.

En el parell de textos que li dedica, Quim Nadal m’ha fet escoltar de nou la veu poderosa i el riure “esclatant” d’aquell cultíssim sacerdot, professor i filòleg, fumador impenitent, que feia plorar Josep Pla quan li recitava en italià uns quants versos de la Divina Comèdia.