Bellesa amb caràcter

A la presentació a Lleida de Noms d’una vida (Pagès Editors), del conseller Joaquim Nadal, que ja vaig aclarir el darrer dia que no tracta de política, sinó que aplega retrats literaris de personatges històrics i coetanis, els dos prologuistes –Josep Vallverdú i Carme Vidalhuguet– van coincidir a destacar la semblança que fa l’autor d’Ermessenda de Cardona. Una singularitat, en el supòsit d’aquella dama nascuda cap al 975 i morta uns 83 anys més tard, força longeva per a la seva època, que segons l’autor porta a qüestionar el “tòpic de la dona medieval sotmesa i reprimida”.

Germana del bisbe de Girona i esposa del comte barceloní Ramon Borrell, seria en tot cas l’excepció que confirma la regla, en uns temps en què el paper femení en l’estructura del poder nobiliari, ja no dic la reialesa, es limitava a garantir la descendència i la continuïtat dinàstica. Per causa de diverses circumstàncies familiars, Ermessenda exerciria en solitari o bé compartint títol i càrrec amb els fills, de comtessa de Barcelona, Girona i Osona, fins al punt que cap altra congènere ha tingut mai, en paraules d’Antoni Pladevall citades per Nadal, “tanta influència ni tanta responsabilitat en els destins del país”.

Potser d’aquest fet deriva la seva fama d’ambiciosa, rancuniosa i “buscabregues”. Una fama que en un home sempre havia resultat fins no fa gaire bastant més comprensible o justificada, com a mínim diguem-ne que més pròpia o natural, que en qualsevol membre de l’altre sexe.

Lluny de situar-se en el bàndol dels seus detractors, Quim Nadal en reivindica la trajectòria i fermesa de caràcter –no necessàriament renyida amb la dolcesa– i una fèrria, obstinada, personalitat, alhora que en ressalta la bellesa física i el component pietós, promotora i mecenes també del romànic. Enterrada a la catedral gironina, el seu sepulcre d’alabastre és una obra mestra de l’art gòtic, tal com observa a Errata l’escriptor, filòsof i crític literari George Steiner.

Un altre apunt, breu, que m’ha cridat l’atenció del llibre, perquè vam estar als dos llocs just abans de la pandèmia, és el dedicat al museu Maillol, als afores de la vila rossellonenca de Banyuls, en la casa refugi de l’artista Arístides Maillol, avui plena per dins i al jardí d’escultures femenines belles i fermes com alguna comtessa feudal, així com al celler vinícola dels seus descendents allà a la vora.