Temps sense temps

Els dietaris d’Àlex Susanna sempre fan de bon llegir: escrits amb prosa pulcra i amena, mantenen viu l’interès del lector i la substància que se n’extreu resulta alhora entretinguda i profitosa. Tres anys enrere glossava aquí Paisatge amb figures, que em va deixar el regust de boca òptim per abordar ara una nova tramesa, editada també per Proa, sota un títol, El món en suspens, revelador del contingut corresponent a tot aquell 2020 marcat per la imprevista visita del coronavirus.

A la primera anotació, l’autor consigna el seu passeig ritual de Cap d’Any pels encontorns de Queralbs, un dels escenaris de la quotidianitat reflectida al llarg del volum, juntament amb Barcelona, Calaceit o Gelida, on viu i passarà la quarantena aquest poeta, prosista i professional de la cultura, hores d’ara director d’art a la Fundació Vila Casas. Tornant de la caminada, als afores del poble muntanyenc es troba amb Jordi Pujol i Marta Ferrussola asseguts en un banc, al solet.

L’expresident respon la seva salutació amb un lapidari: “Ja ho veus, gestionant la pròpia decadència”. Dues pàgines després, transcriu una nota de La Vanguardia del 7 de gener, que aleshores devia passar mig desapercebuda, sobre la preocupació a la Xina pel brot d’un virus de pneumònia desconegut.

I a mesura que avança la relació de fets, trobades, converses, àpats, actes públics, lectures, concerts, exposicions o viatges que omple aquest quadern de notes tan personal, apareixen intercalades entremig dels textos successives notícies alarmants d’una pandèmia que tallarà en sec totes les activitats habituals i imposarà una reclusió forçosa només suportable gràcies a la família, el contacte a distància amb els amics, la música o la literatura, tant per passiva com per activa, en aquest cas prenent uns apunts al natural que el fan sentir una mica com Marià Manent quan escrivia El vel de Maia al seu refugi de Viladrau, en plena guerra civil. Les circumstàncies excepcionals d’uns mesos de por, dol, solitud i incertesa converteixen el llibre en un testimoni detallat “d’aquests dies de la gran frenada, dies d’espera i suspensió, de temps sense temps, que cadascú viu irremeiablement a la seva manera, potser més abandonats que mai a nosaltres mateixos”.

Avui ja comencem a tenir perspectiva suficient per evocar-los sense que ens envaeixi altre cop aquella pertorbadora sensació d’angoixa.