Poesia ran de via

Poesia del fum i de l’acre olor del fum. Poesia de la carbonissa, de vegades –ai!– dintre l’ull. Poesia dels xiulets esquerdats que fendien el cel clar o la boira grisa. Poesia de les pedres mascarades del balast i les velles travesses de fusta.

Poesia i enyorança d’andanes antany concorregudes i avui solitàries. Poesia dels passos a nivell amb cadena, de les humils casetes de guardaagulles, dels hangars atapeïts de mercaderies per transportar –paquets, caixes, sacs, barrils, bales de palla, peces manufacturades, embalums de tota mena i grandària­– i bategants d’activitat.

Poesia dels fanals crepusculars, de les altives aiguades com esvelts colls d’ocells exòtics. Poesia de les locomotores a vapor i dels rústics vagons de passatgers amb balconets a cada punta.

Poesia dels feixucs i renouers combois de càrrega. Poesia dels expressos nocturns que ressonaven enmig del fosc silenci dels camps somnolents, incitant la imaginació respecte d’allunyats destins, on suposàvem una existència més interessant i acolorida.

Poesia i alhora nostàlgia, molta nostàlgia, cada dia més, de tot un món perdut, de l’esperit d’un temps que circulava sobre rodes de ferro i de vegades es detenia un instant, fatalment conscients que potser era aquell últim tren que passa a la vida. Poesia de les estacions. Poesia dibuixada.

El llibre del dibuixant Marçal Abella és en el fons un llibre de poesia. Estacions de Lleida, subtitulat Quadern de viatge, en magnífica edició de Pagès. Versos en forma de làmines que evoquen records als lectors d’edat avançada i descobreixen realitats sovint desconegudes als joves.

Totes i cadascuna de les estacions ferroviàries de la demarcació, al llarg de les línies en actiu o ja simple memòria, cas de l’entranyable “trenquet” del sucre entre Mollerussa i Balaguer, catalogades pel traçut llapis d’un artista minuciós i sensible, d’una tenacitat extraordinària. Estampes en color dels edificis que es mantenen dempeus, en blanc i negre dels debolits.

Acompanyades de les corresponents fotografies històriques i textos informatius sobre la seva construcció, reformes, anècdotes i altres dades. Des dels més senzills, alguns reduïts a hores d’ara a la trista condició de marquesina metàl·lica, fins al monumental de la ciutat de Lleida, obra d’Adolf Florensa, inaugurat en 1929, amb torres elegants de gust centreeuropeu i aspecte de balneari noucentista.