Aigua que brama

A la solapa de Sempre encara, el darrer llibre de poesia de Meritxell Cucurella-Jorba, editat per Godall, es parla de vertigen i d’ímpetu en relació a la carrera literària d’aquesta anoienca establerta fa uns anys a les Borges. Vertigen sentimental, si fem cas dels textos, i ímpetu creatiu: només en 2021 publicava tres poemaris, un dels quals, Verticalitat i delinqüència, a Fonoll, ressenyat aquí mateix. Prolífica però mantenint un nivell altíssim.

Aquest d’ara és un recull de poemes breus, contundents, fruit d’un elaborat procés de destil·lació emocional i lingüística. Pura essència, graduació forta. Inspirats, confessa al prefaci, per “l’amor per la vida, l’amor per l’amor, l’extremitud”.

Sosté que podria haver-lo titulat Els homes i els dies, a la ferrateriana manera. De fet, Ferrater és un dels referents citats. No tant com Nick Cave: fragments de lletres de cançons de l’australià donen pas a les seccions successives. Ens ho avisa ja a la primera peça: “No saps que tot m’és obert, / els arbres i els homes i els dies / i el vertigen de no creure, ja, en res”.

Bé, els arbres rai, i també els dies, el problema semblen ser els homes... i les nits, és clar. “Homes-boca / homes-mà / homes-vent / homes-tot”, en la seva personal tipologia. L’amor, aquella “joia impura”, i el desamor subsegüent i inevitable (no sé què deu opinar l’autora sobre l’actual croada empresa per determinades feministes contra l’anomenat amor romàntic).

Un amor excessiu, d’acord amb “l’extremitud” admesa. “L’única mesura de l’amor / és la desmesura”, proclama, sense manies. “El malnom de l’excés / el vull tot per mi / i si han de parlar / que parlin”. Decidida i valenta, reivindica “l’atreviment de ser extremament lliure”. Amor com a ímpetu d’onades, corrents marins que t’arrosseguen per acabar-te estavellant a les roques. “No puc tornar / d’allà on no he arribat / sent aigua que brama”.

La imatge freqüent de la immensa blavor embravida: “Deixa’m ser atzavara / i viure oberta / a la timba de l’oceà / que tot ho calla”. La patacada final contra els espadats del desengany i l’amarga solitud que se’n deriva: “Visc en la teva absència. Habito / el buit que deshabites. Omplo els dies / del teu sempre no ser-hi”.

Derrota amb regust d’estafa: “He gastat totes les cartes / al teu joc i he perdut...” La incomprensió planyívola: “I ara ¿qui m’ensenyarà a no estimar-te?’”.