Últim fred, darrer silenci

El passat 17 de març, la llibreria la irreductible de Lleida acollia la presentació de dues novetats poètiques: l’antologia Avui és sempre, de Pere Rovira, editada per Proa, i Camí a Milmanda, de Txema Martínez, a Pre-Textos. Dos literats ben avinguts, en altre temps professor i alumne, avui dia bons amics i prestigiosos col·legues en l’art sublim d’escriure ratlles curtes.

Com que del primer llibre ja en vaig treure aquí puntual ressenya, m’estendré en el segon, guardonat amb el Premi Internacional de Poesia Francisco Brines, sens dubte un dels més íntims i commovedors d’una fecunda trajectòria, malgrat comptar l’autor amb només cinquanta anys. Tot just un per cada poema, també mig centenar, com fent balanç d’aquesta primera part de vida.

Sense títol excepte l’últim, Pedal de l’home mort, molt ben trobat, al·lusió a la palanca que de tant en tant pitgen amb la sola de la sabata els maquinistes de tren per demostrar que estan vius. Si la deixen de prémer, automàticament el comboi s’atura en sec.

El del conjunt, de títol, Camí a Milmanda, tan eufònic i suggestiu, es refereix al trajecte que el petit Txema solia fer a peu pels voltants de Poblet, mentre estiuejava a les Masies. Aquell castell que ara alberga un celler no era més que un nom en un rètol indicador vist tot passant, sense que mai no hi arribés, per això mateix mític, quasi somiat. La majoria dels versos traspuen memòria i absència. Sobretot de persones pròximes, moltes ja difuntes. El germà que era just el que de tots dos més volia viure. La mare omnipresent en el record.

La família evocada en escenes domèstiques, per exemple entorn d’una estufa única per a tota la casa o acompanyant el pare amb el Renault 8 a pescar al pantà de la Guingueta. En la polsosa Lleida dels setanta, prop del vell escorxador abandonat, hi creixia aquell “xiquet guerxo amb ullerots de pasta” que amb el temps aniria descobrint que “no pots treure a la infància les espines” i que les llàgrimes, lluny de perdre’s, acaben tornant sempre “a la llar del dolor on van engendrar-se”.

També que l’edat de la innocència és tan sols una espera, fins que el nen mor perquè l’adult visqui, però en el fons sense morir mai, abans que “l’últim fred et torna al fred primer” i el darrer silenci esdevé exhalació del propi principi, quan tot desapareix, “com els ocells del bosc / que han mort i encara canten”.