Any 1 de molts...

Avui celebrem el primer aniversari del dia 1 de la pandèmia al nostre país. Aquell divendres 13 el Govern decretava, per un període de quinze dies, el tercer estat d’alarma de l’actual democràcia.

L’objectiu era controlar la recent pandèmia que acabava d’aterrar. El Consell de Ministres aplicava un seguit de mesures –que arribaren tard– per evitar l’avanç incontrolable dels contagis per la Covid.

Les mobilitzacions dels dies anteriors a Madrid (com la manifestació del 8-M o derbis futbolístics), la peculiaritat de la nostra orografia (l’Espanya radial on tot comença i acaba a la capital) i la inacció per part de les autoritats (improvisaren i actuaren tard) varen ser els culpables del mal inici de la crisi. El que ha passat en 365 dies és prou sabut per tothom.

Les seqüeles que vindran són impredictibles, però estarem uns quants anys a recuperar-nos socialment i econòmicament. Les dues principals comunitats que hi ha al país (Madrid i Catalunya) al llarg d’aquests dotze mesos han aplicat de manera molt diversa les particulars mesures de contenció del virus.

La llibertat extrema de la popular Ayuso a la capital enfront de l’extrema precaució de l’independentisme de JuntsxCat i ERC han estat dues realitats diferents de com gestionar una crisi sanitària. Mentre a l’est hem aplicat severs tancaments en comerç i restauració, confinaments i un seguit de mesures privatives, al centre s’ha donat carta blanca a fer una vida normal, aconseguir que l’economia no s’aturi i erigir-se en un model “atípic” de com gestionar la pandèmia.

Ara bé, vistes les dues realitats, no puc posicionar-me sobre quin model m’agrada més. Només diré que tots dos governs, per molt peculiars que siguin (es governen amb pactes polítics ben diferents), ens han demostrat quina fragilitat impera.

La Generalitat fa més de dues setmanes que “treballa” per formar nou govern i la Comunitat de Madrid aquesta setmana ha tret a llum pública la crisi governamental que tenen. Amb aquests dos escenaris se’ns demostra que les seqüeles de l’actual crisi sanitària aniran per llarg.

Mentre no tinguem uns governs forts al país, a les comunitats o als ajuntaments, serà impossible reconstruir un territori que tristament presumeix avui en dia d’un futur molt incert..