OPINIÓ PER EMPORTAR
Made in Soneixa
Soneixa, a la comarca castellonenca de l’Alt Palància, ha sigut el municipi afortunat al sorteig del Gordo de la multinacional automobilística Volkswagen. El líder alemany ha decidit que una de les sis noves macroplantes de fabricació de bateries per al seu conglomerat empresarial s’ubicarà en aquesta població a 25 km de la capital. Els satisfets polítics locals observen com el Parc Sagunt II amb 5,6 milions de metres quadrats (expropiats tots de cop per part de la Generalitat valenciana) serà aviat una realitat. Veuen com a part dels 3.000 llocs de treball directes que hi haurà, aquest pol industrial n’atraurà molts més d’indirectes (12.000 es calcula) i es crearan noves empreses vinculades a aquesta inversió. A pesar que era un secret públic, les altres opcions que hi havia (Extremadura o ampliar Martorell) no permetien als teutons enllaçar aquesta nova planta amb les altres que té per Espanya i l’exterior. Sagunt té el corredor mediterrani que comunica Àfrica amb el nord d’Europa. Sagunt té el nou enllaç ferroviari aragonès amb el corredor cantàbric, que connectarà amb la planta navarresa de VW i les dàrsenes marítimes del nord. I Sagunt té un port que comunica amb tot el món i rivalitzarà amb d’altres de la Mediterrània. Aquesta regió llevantina també acull altres empreses d’alt nivell industrial com la japonesa UBE, les emmagatzemadores d’energia Ampere Energy i Endurance Automotive, i Schneider Electric de components d’automoció. Però deixant de banda això, penso que tres motius han estat claus en aquesta salomònica decisió. El primer, tenir un lobby empresarial potent sota el paraigua de l’AVE (Assoc. Valenciana d’Empresaris) liderat pel drassaner Vicente Boluda i Juan Roig de Mercadona, anant de bracet dels polítics regionals (amb independència del color que siguin). El segon motiu de pes ha estat el de tenir persones valencianes influents (ambaixadors com m’agrada dir-ne) a les principals taules de negociació del país. I l’últim, que sens dubte és el que més trobo a faltar a casa nostra actualment –i reclamat pel teixit empresarial català–, el de generar confiança. Crec que amb aquests sòlids arguments no pertoca afirmar que ha estat una decisió política la que ha prevalgut. Potser caldria una mica d’autocrítica i pensar que no s’està fent bé...