La decadència burgesa

Aquesta setmana, aprofitant el poc temps lliure de què disposo en el meu dia a dia, m’he llegit La burgesia catalana. Retrato de la élite que perdió la partida, del periodista i subdirector de La Vanguardia Manuel Pérez. L’obra és de rigorosa lectura per als que ens agrada l’economia i fer país. Al llarg de les 300 pàgines del volum, ens detalla què ha succeït els darrers anys amb l’elit empresarial catalana. Com ha passat de tenir un control en l’economia i la política espanyola fins que actualment hagi acabat diluint-se pels fets històrics que s’han alternat els últims cent anys. Abans d’iniciar-lo, recomano llegir algun llibre introductori (com Els Girona, la gran burgesia catalana del segle XIX de l’escriptora lleidatana Lluïsa Pla) i tot seguit endinsar-nos en la crònica d’en Pérez. Al llarg de quatre capítols, ens enumera com des dels anys vint del segle passat, la Guerra Civil, el Plan de Estabilización del 1959, els governs d’Aznar, el pujolisme, el procés o en l’actualitat el poder d’ERC ens detalla les conseqüències de cada etapa i com s’ha arribat a la situació present. Tot i que sembla que el poder econòmic català no hi sigui, continua viu i participa –anònimament– en cercles de poder influents, un lobby discret. Personalment, l’he trobat una recomanable obra que mereix ser llegida, però he trobat a faltar actors que hi haurien de ser. El llibre, un cop més, ens parla exclusivament del que ha passat a Catalunya només viscut per gent de Barcelona. No enumera cap persona de les altres tres províncies del país, que, òbviament, també acullen burgesos, empresaris i poder econòmic. Els “senyors de Barcelona” haurien de tenir present que la seva arrel burgesa va néixer –en gran part– gràcies a lleidatans que varen emigrar a la capital. És cert que les principals empreses del país s’allotgen a la capital catalana, però el poder català s’engloba en tot el territori. Exemples d’entitats com Foment, on les quatre vicepresidències les ostenten representants de les quatre províncies catalanes, haurien de ser més habituals als òrgans de decisió. Davant aquesta usual pràctica (que també succeeix en política) cal ser tractada a fons i treballar enèrgicament perquè en les principals decisions del país hi siguem tots, i no els de sempre...