Dos esquerres

Reconec que amb el succeït a la Generalitat, el tàndem Aragonès-Junqueras ha gestat molt bé l’estratègia d’ERC. Sabien com eren els excompanys de viatge, per la qual cosa la postura del duet Borràs-Turull no els sorprengué en absolut. Són conscients que Junts aviat es trencarà, perquè difícilment poden conviure diferents mentalitats en una mateixa casa.

I és sublim com Aragonès confeccionà en 48 hores un nou govern incorporant consellers procedents d’altres formacions polítiques; tota una jugada mestra! És un govern en clau electoral que sap la data de caducitat –esgotar el mandat de Sánchez– i que intentarà ampliar l’electorat d’ERC per a les pròximes municipals. Estant en minoria, Aragonès deixa fora de joc Junts, que estant a l’oposició patirà les dificultats pròpies d’una formació sense poder polític. ERC vol la independència de Catalunya, però la seva estratègia és renunciar a fer-ho petar tot, cosa més pròpia de Puigdemont o Borràs.

Aragonès vol solucionar els problemes que avui afecten la societat catalana i pretén lluir gestió en qüestions tan importants com la crisi energètica, la inflació.. Mentrestant, arraconarà el populisme, cosa que evidentment no tindrà fàcil. Però el full de ruta del president de la Generalitat incomodarà de valent el PSC, que és el gran rival electoral, no només al govern català, sinó també en els ajuntaments.

El president sap que mentre el PSOE sigui a la Moncloa no s’articularà cap moció de censura. Els republicans prefereixen entendre’s amb els socialistes espanyols perquè necessiten els seus vots a les Corts espanyoles. Des del govern, ERC cercarà totes les contradiccions possibles d’un PSC que hauria d’evitar caure en els mateixos errors d’anys enrere.

Aragonès té un any de coll per ampliar la base electoral i superar els 33 escons. Té molts números per aconseguir-ho. L’objectiu és guanyar per primera vegada unes eleccions catalanes i d’aquesta manera superar el PSC, però no li serà fàcil perquè l’independentisme radical intentarà posar-li traves en cada sessió parlamentària.

En definitiva, és l’hora d’una nova política que camina cap a la consolidació del bipartidisme a Catalunya. La resta de formacions, cada vegada, seran més residuals. Ja ho anirem veient...