OPINIÓ PER EMPORTAR
Enèrgic comiat
Feia set anys que Bruce Springsteen no tocava a Espanya i que tampoc actuava en estadis, i va trencar-ho a la seva ciutat preferida d’Europa. El cap de setmana passat (amb severa puntualitat) va sortir a l’escenari i exclamà: “Hola, Barcelona! Hola, Catalunya!”, i s’iniciava així amb “No Surrender”, la peça que curiosament vàrem cantar més de 1.000 músics a Vilanova de Bellpuig (Pla d’Urgell) el passat 2017. Amb un rock musculós i trencador, el cantant americà va posar-se a la butxaca les 120.000 persones (60.000 divendres i diumenge les restants) que van omplir l’Estadi Olímpic.
Acompanyat per la infal·lible E Street Band, ha iniciat una gira de dos mesos pel continent amb parada a 16 ciutats més. A Montjuïc s’ha constatat, un cop més, que l’idil·li que té el músic amb els fans catalans es manté impertorbable. Als seus 73 anys, el cantant de Nova Jersey sembla un padrí (ho és des de l’any passat) quan el veus pel carrer, i a l’escenari continua sent el jove de 31 anys que va venir l’abril del 81 per primer cop a casa nostra.
Cada concert durà 3 hores ininterrompudes amb 3 bisos inclosos, poques peces actuals i molts grans èxits. La presència d’amics vips del Boss, com els Obama i els Spielberg (al primer bolo) o bé Tom Hanks (al segon), han ajudat a fer més internacionals i mediàtics els concerts. I aprofitant aquestes visites, diversos polítics no han pogut (o bé no els han permès) tenir el seu minut de glòria amb algun d’ells.
Què hi farem.. A Springsteen sempre li agrairem que hagi aconseguit explicar-nos què vol dir néixer als Estats Units. Les sorts i les penes d’una societat suposadament lliure però profundament desigual, amb somnis trencats a cop de promeses en la terra promesa.
Amb la cita “us estimem Catalunya”, també li donem gràcies per l’amor (encara que a alguns no els agradi) que sempre ha tingut cap a nosaltres. I, finalment, als concerts va recordar la seva primera banda, The Castiles, de la qual és l’únic supervivent, i que amb tres cites ens deixa entreveure que ja ens hem d’anar fent la idea que potser costarà tornar-lo a veure damunt un escenari: “La vida passa, però el somni que segueixo des de petit perdura”, “als 15 tot són demàs. Als 73, molts són comiats” i “us veuré als meus somnis”.
Amén!.