Turisme macabre

Això de visitar llocs on ha mort gent no és nou. Auschwitz (que ara fa mig any vaig visitar) és una de les atraccions turístiques més rendibles de Polònia. Visitar les restes del Titanic també és una atracció de primer ordre.

És clar que aquest tipus d’atracció no està a l’abast de totes les butxaques, no tothom disposa de 250.000 dòlars per a descendir als fons oceànics com si fossin els convidats del capità Nemo durant 20.000 llegües. L’únic inconvenient que un li troba quan visita el Titanic, claustrofòbia a banda, és la possibilitat que s’accidenti també el navili que fa la visita, com ha succeït amb el Titan recentment. A Catalunya també tenim la moda de visitar vaixells naufragats a les nostres costes (i no són pocs) però l’objectiu és més com a observatori marí que no pas melancòlic.

Als que no tenim el mateix poder adquisitiu que els malaguanyats passatgers del Titan, sempre ens pot quedar l’opció d’organitzar tours macabres prop de casa nostra. Cadascú es conforma amb el tipus de turisme a què arriba amb el seu sou. A mi m’agrada visitar cementiris, que també hi ha molt de mort, però a les necròpolis la majoria van morir per causes naturals, i això turísticament no ven.

M’agrada quan soc a París visitar el de Père-Lachaise. No només pots veure on reposen Edith Piaf, Oscar Wilde o Jim Morrisson, sinó infinitat de panteons amb captivadores històries per saber. A Lleida tenim exemples curiosos, com el del cementiri modernista d’Olius, que enclavat entre arbres i roques es converteix en un racó idíl·lic al Solsonès.

Projectat per un deixeble de Gaudí, va ser rebutjat en un primer moment pel Bisbat i ha passat actualment a ser un orgull identitari dels seus veïns. A la Vall d’Aran hi ha el cementiri de Teresa, a Bausen, on només reposa una sola ànima. La singular història que hi ha al darrere l’ha convertit en un dels indrets més turístics de l’Aran.

I si els de la capital no volem agafar el cotxe, a Lleida tenim a la part antiga del cementiri diferents panteons de gente bien lleidatana del segle passat. Amb l’augment imparable de les incineracions, auguro que el futur dels cementiris passarà de ser de necessitat (associat a dolor i tristesa) a ser un espai que tindrà com a objectiu donar a conèixer el ric i pintoresc patrimoni funerari que tenim.