La nova crítica

És evident que les xarxes socials han marcat i definit (inclús trastocat) la nostra manera de comunicar-nos. També han aportat una proliferació de veus que, en altres circumstàncies, mai hauríem escoltat. Es tracta de persones anònimes, ocurrents i singulars que, a l’era analògica, eren de difícil accés, perquè els codis d’expressió eren uns altres i tampoc es podia anar més enllà de l’opinió publicada. Però també convé admetre que les xarxes han desplaçat a un segon pla el que antigament en dèiem experts. Abans, si una persona parlava en públic o a través dels mitjans d’un tema era perquè suposàvem que havia passat uns filtres previs per tal que això succeís. Acadèmics, principalment, però també els propis del seu sector professional. Per descomptat que aquest sistema incorria en injustícies perquè sovint sortien professionals que no eren els millors, però també podies confiar més en diagnosis i veredictes que veies o escoltaves. Ara, en canvi, qualsevol que despunti amb seguidors o posts a X (o Twitter com jo encara l’anomeno) ja és susceptible de tenir un pòdcast, programa de ràdio, secció televisiva o columna d’opinió amb milers d’interaccions. Res a dir sobre el fet en si mateix: al final, cada projecte és de qui el fa i, si no t’agrada, és tan senzill com no llegir-ho, veure-ho o escoltar-ho. Ara bé, el problema rau quan es confon visibilitat, soroll o pirotècnia amb una opinió autoritzada i quan es dona importància a persones que, a la pràctica, mai han demostrat del tot saber ben bé del que parlen. Recentment, he viscut unes quantes controvèrsies en què piuladores i piuladors de dubtosa alçada intel·lectual parlen de temes amb l’únic argument que no els agrada o, pitjor encara, perquè no encaixa amb la seva (obsoleta i envejosa) visió sobre el tema. Es creuen tan punyents i tan originals que disparen sense miraments contra tot allò que els sembla que els pot fer perdre el seu espai (on viuen sense fer absolutament res) i després es fan les víctimes, tot buscant adhesions virtuals. Però a hores d’ara, i sap greu dir-ho, aquesta és una batalla perduda: és el món que tenim i, irreversiblement, continuarem tenint. Una vegada has professionalitzat la mediocritat, se’ns farà difícil capgirar les seves conseqüències.