La pena d’un geni

A la nova pel·lícula de David Trueba s’ha fet indiscutiblement una gran feina. Òbviament, no cal dir que a mi m’ha encantat i molts ja en sabeu el perquè. Saben aquell retrata un període essencial de la vida de l’humorista Eugenio, i del seu entorn personal i artístic. Des que coneix als anys seixanta la que seria la seva dona i gran amor de la seva vida, la Conxita Alcaide, després com a duo (Els Dos) comencen a cantar en pubs de Barcelona fins al maig de 1980, que coincideix amb l’esclat de la seva popularitat i la mort d’ella de càncer amb 37 anys. Allí es converteix en vidu amb dos fills a protegir. L’obra aconsegueix enfocar-ho, fugint d’un biopic, per reivindicar dues coses essencials: la formació d’un personatge popularíssim i una gran història d’amor. Els actors Carolina Yuste i David Verdaguer han estat excepcionals i són ferms candidats a molts premis per culpa d’aquesta pel·lícula tan rodona.Eugenio va morir fa més de 20 anys i sorprenentment no hi ha cap necessitat d’explicar qui era a les noves generacions. Un senyor amb barba i ulleres fosques, sol en un escenari, només amb una cadira alta i una tauleta per al combinat, el tabac i un cendrer. Recitava els seus acudits amb una entonació lenta i monòtona. La gent ja reia només amb els silencis, una calada a la cigarreta o un lleuger moviment. Estava hipnotitzada amb ell. Els acudits estaven destil·lats de tal manera que no faltés ni sobrés una sola paraula. Sempre els explicava igual. Sense referències temporals, els seus acudits viatgen en el temps com el primer dia. No és l’humor de l’absurd com alguns han dit. Més aviat, per l’enginy i brevetat de molts d’ells, en què podia explicar la més senzilla de les situacions o converses quotidianes que hom tingués. I avui la gent els riu com el primer dia. El seu humor és d’una absoluta contemporaneïtat, perenne. Potser ara, algun contingut no seria permès en el context social de no poder dir segons què...El llargmetratge, vist conjuntament amb el documental creat el 2018 Eugenio, permet veure com des d’una gran pena interior l’humorista va aconseguir ser un dels millors humoristes que ha tingut el país. Sense això i la seva complexa vida personal, segurament no hauria obtingut l’èxit explicant “algunos chistes o acudits como digo en mi lengua madre”.