40 anys sense monopoli

És comprensible que en dates assenyalades se celebrin aniversaris, però és motiu d’alegria quan ho celebren projectes que han format part de la teva vida. Els 40 anys de TV3 és una efemèride significativa per a molts de nosaltres, ja que ha estat un membre més de moltes famílies al llarg de la història. La televisió pública catalana ha estat una valuosa eina que ha contribuït a la projecció i divulgació del català.Amb el naixement de TV3 es va aconseguir abolir el monopoli televisiu que hi havia a Espanya. La 1 va néixer el 1956, La 2 deu anys més tard, i fins a quasi vint anys després no va néixer la catalana, que va permetre donar altres opcions televisives. Va ser un fet extraordinari. D’ençà de llavors, ja varen començar la resta d’autonòmiques fins que el 1989 es varen aprovar les emissions privades (Antena 3, Telecinco i Canal+). Es va generar competència i va permetre la creació de productores i l’aparició de nous professionals.De TV3 hi ha molt a lloar, però també a qüestionar. És evident que la cadena de Sant Joan Despí va ser una fàbrica de nous continguts i formats televisius. No cal enumerar-los, però d’aquestes quatre dècades molts de nosaltres tenim a la memòria alguns. Per contra, la televisió catalana ha pecat que actualment no és la que molts de nosaltres havíem tingut com a referent. El programa dels 40 va treure a llum alguns dels conflictes interns, l’actual absència de neutralitat i el poc respecte a professionals i empreses que han ajudat a convertir-la en una icona. No citar Tricicle i alguns dels seus programes o bé a La Trinca i la productora Gestmusic o persones com el lleidatà Tatxo Benet (que tothom sap perfectament el que ell representat a la cadena catalana) van ser alguns dels errors.Felipe González no tenia cap desig que s’acabés el monopoli de TVE, perquè era perdre el poder als continguts televisius del país. Avui, amb TV3, es podria pensar el mateix amb la gestió de la cadena. Amb el programa dels 40, vull creure’m que es va realitzar per promocionar els actuals professionals de la casa –que no deixen de ser els rostres coneguts pel públic actual– i no pas per reconèixer la gran tasca de grans professionals que hi han participat.