De 6 a 8

A Catalunya vivim 8 milions de persones, aquesta és una realitat que no es pot canviar. Agradi més o agradi menys, el pas de la Catalunya del “Som 6 milions” a la Catalunya actual –amb dos milions d’empadronats més– en cap cas ha succeït perquè els catalans hàgim tingut més fills. Més aviat el contrari. Aquest creixement demogràfic s’explica, bàsicament, per l’arribada d’immigrants. La immigració és dolenta? No. Catalunya i la seva actual estructura econòmica necessiten l’arribada d’aquests immigrants? Sí. Acollir la gent que marxa de casa seva per necessitat és un deure moral? Sí. Així què ha passat? Que l’arribada d’aquesta immigració no s’ha gestionat bé, la realitat és així de simple. A Catalunya som 8 milions de persones, però no tenim uns serveis dimensionats per a 8 milions d’habitants. La crisi financera del 2008, les retallades posteriors i el deficient finançament que arriba des de Madrid no ho han posat fàcil, però, pel que sigui, avui Catalunya no té una sanitat, una educació, un parc d’habitatge, ni uns cossos de seguretat, ni uns serveis socials capaços de donar una resposta eficient als 8 milions que som. I què li passa pel cap a qui, de cop, veu que tot allò que tenien els seus pares quan ho van necessitar ja no existeix? Doncs que la culpa és de tot aquell que abans no hi era. L’objectiu de la política hauria de ser millorar o, com a mínim, facilitar la vida de la gent. Però, com tot en la vida, els problemes del curt termini passen per davant dels de visió llarga. I els polítics saben que, per a ells, guanyar eleccions és més urgent que cohesionar el país a llarg termini. Així que si la gent està preocupada per la immigració, toca fer veure que això els preocupa molt. Si la gent opina que la culpa és “dels de fora”, els polítics els donaran la raó repetint el mateix discurs. Així, mentre tothom tingui clar que el problema és d’aquells que no es volen adaptar, ningú girarà la mirada cap a qui havia de fer escoles, hospitals i polítiques d’habitatge, perquè passar de 6 a 8 milions no s’acabi convertint en la base incendiària de les tensions socials. Ara, quan tot ja està molt embolicat, toca córrer. Però no per solucionar res. Toca afanyar-se perquè l’extremisme no acabi prenent vots, que això sí que seria greu.