Diades nostàlgiques
Recordo amb nostàlgia les grans manifestacions que cada Onze de Setembre se celebraven a Barcelona, reivindicant el dret d’autodeterminació per decidir el futur de Catalunya. Eren temps en què una part important de la població estava convençuda que la força de la raó s’imposaria a la raó de la força i que, finalment, s’acceptaria la celebració d’un referèndum per saber què volia la majoria dels ciutadans d’aquest país. Les forces independentistes exhibien unitat. Assumien la representació d’un moviment que havia començat des de la base, excitat per la sentència del Tribunal Constitucional que va degollar l’Estatut, aprovat pel Parlament, el Congrés dels Diputats, sancionat pel cap de l’Estat i votat en referèndum a Catalunya. Aquella sentència, juntament amb la política del govern del PP, va fer créixer un independentisme que, des de la recuperació de la democràcia, havia estat minoritari. Però aquella unitat, si és que mai va existir, s’ha triturat com un mirall trencat. Ara mateix, cadascú va pel seu cantó. Aquesta desunió ha contribuït a mals resultats electorals. Les baralles estèrils en què s’han relacionat els han fet perdre la majoria al Parlament i han desmobilitzat aquells que, anys enrere, col·lapsaven Barcelona en les manifestacions de l’Onze de Setembre. És possible que a les concentracions d’avui es visualitzi més que mai el divorci entre els independentistes que continuen manifestant-se i els partits polítics que, en teoria, els representen. Però el que segur que es veurà ara serà el desencís de molts d’aquells que cridaven “els carrers seran sempre nostres”, reclamaven la independència i presumien de manifestar-se pacíficament. Creien que “el món ens mirava”, però no comptaven amb la reacció de l’Estat ni amb la desunió de les forces que havien de liderar políticament el Procés. La il·lusió amb què es vivien aquelles manifestacions convocades per l’ANC, Òmnium Cultural i altres entitats es va aturar a causa dels errors comesos pels partits que donaven suport al govern de la Generalitat, per la repressió policial i per la judicialització del Procés. Però sobretot, per les desavinences entre els partits que un dia van abanderar la negociació per demanar la celebració d’un referèndum pactat.
