El futbolista filòsof

La setmana vinent farà trenta anys del cop de peu a l’estil karate que Eric Cantona va propiciar a un espectador. Un insult del seguidor rival durant un partit a l’estadi del Crystal Palace anglès, en va ser el motiu. El jugador francès va ser un personatge estrany i sensacional a la vegada, un iconoclasta i una força de la naturalesa imparable com un huracà, així va ser Eric Cantona. El futbolista filòsof, tot i néixer a França i mai ser profeta a la seva terra, va haver d’anar-se’n a Anglaterra per triomfar, en concret al Manchester United. Cantona és un home excèntric, tal com ho va demostrar en la roda de premsa després de la famosa puntada, on va dir: “les gavines segueixen el vaixell perquè saben que cauran a l’aigua les sardines” al referir-se als mitjans de comunicació i la seva incessant caça de frivolitat i sensacionalisme que envolta la vida dels jugadors de futbol. No va ser accidental que el centrecampista gal es retirés en la plenitud de la seva carrera (amb trenta anys) després de conquerir cinc lligues i una Copa d’Europa en sis anys. Senzillament estava cansat. La sanció de nou mesos que li van imposar pel fet succeït amb el seguidor rival li va fer perdre les ganes de continuar. Un cop acomplert el càstig, Cantona va tornar als camps de joc, però la gana que tenia en un passat li havia desaparegut. Eric Cantona no només va ser un futbolista filòsof, sinó també un bon actor professional. Les seves actuacions van tenir com a escenari la gespa dels estadis del món. Es recorda i avui s’entén la manera com, quan feia un gol, obria els braços mirant cap a les grades esperant rebre l’aclamació del “seu” públic. Dur entre els durs, distant i histriònic, així era ell. Una vegada el seu míster, Sir Alex Ferguson, explicava “tinc molta sort quan es digna a dirigir-me la paraula”. Eric és l’antítesi del futbolista que en general hem conegut per la premsa, sempre ha estat un home educat i curiós que escriu poesia, llegeix les obres de Søren Kierkegaard, produeix documentals, pinta, toca la trompeta i de vegades és actor. Un home i un jugador que abans de res buscava i ho continua fent ja retirat, afrontar directament la seva existència i el món a la seva manera, tractant de deixar empremta. Cantona és un exemple més de com “odio el futbol modern”.