I ara què?

En els dies previs a la Diada hem sentit les paraules, sempre sàvies, de Jordi Sánchez, el president de l’ANC. M’ha semblat que el seu rostre reflectia el cansament provocat per les contínues disputes partidàries en el si del moviment secessionista, les quals, malgrat tot, no han impedit un nou èxit de mobilització dels independentismes i sobiranismes realment existents, que com s’ha vist són plurals i sovint divergents. Un cop feta la digestió d’aquesta nova victòria, caldrà, més aviat que tard, respondre la pregunta de l’ara què. Suposo que el ple de la moció de confiança del proper 28 ho aclarirà una mica més, però tampoc no és segur. El processisme arriba a una cruïlla complicada i probablement definitiva per a la seva sort. Mentre a l’Estat espanyol continua el bloqueig polític, l’independentisme en la seva versió riallera podria haver arribat a un atzucac terrible. Sánchez ho explicava l’avantvigília en un programa de televisió. Dies enrere, s’havien reunit a Madrid membres de l’ANC amb els corresponsals dels mitjans estrangers a

Espanya

. Aquelles persones que, des de fa anys, han proporcionat les celebrades fotos i portades als principals diaris i televisions internacionals van dir-los que tot el que havien fet era fantàstic, que molt probablement el nivell organitzatiu de happenings polítics que havien assolit era únic, però que si no feien alguna cosa més, difícilment podrien mantenir l’atenció dels seus directors, i que si no eren capaços de transformar les seves actuacions en fets més dramàtics, la cosa, sentint-ho molt, ja no donava més de si. Té lògica, la de la societat mediàtica en què vivim, que té els seus propis temps i una data de caducitat més o

menys

indefinida, però que tothom és conscient que és més a prop que mai. Fins ara, cada cop que s’ha arribat a una situació similar, s’ha triat la fugida endavant, l’acceleració del procés i l’elevació del to de la confrontació institucional. Però ara ja no queda marge. O s’afluixa i es repensa la velocitat o el famós xoc de trens començarà a produir víctimes polítiques a dojo. Els grans discursos, les multitudinàries manifestacions, els gestos solemnes han fet un camí brillant que han dut fins a aquí. S’atansa l’hora del martirologi. Serà fecund o estèril? Molt em temo que avui, dimarts 13, no ho sap ningú.