Tardoral

La tardor ens ha caigut a sobre de patac. Com cada any, sense avisar, quan es pon el sol i fins que no és ben amunt de nou fa fresca, quan no, fred. No sabem quina roba posar-nos, perquè sovint fem curt a primera hora mentre que a migdia tot ens fa nosa. Després d’uns quants esternuts i potser alguna galipàndria, arribarem a l’hivern i, almenys, les coses de la indumentària ja no ens faran dubtar. Les estacions intermèdies són plenes de dubtes. Potser per això propicien els estats melangiosos. Aquesta tardor, però, s’espera més atribolada que mai. Si més no, en termes polítics. Amb l’agenda judicial carregada amb armes de destrucció massiva, la investidura pendent de les respectives guerres a l’intern dels partits a Espanya i una moció de confiança poc fonamentada per durar, a Catalunya, ningú no espera que les eleccions gallegues i basques serveixin per alguna cosa més que per anar esgotant terminis cap a l’inevitable, allò que ningú no sap en què consistirà i que, precisament per això, tampoc sap com bandejar. És com si sentíssim el vertigen del que ve i alhora no poguéssim evitar la temptació de deixar-nos-hi arrossegar per comprovar què passa. Som conscients del risc però no tenim prou coratge per desempallegar-nos-en.

Personalment, sóc conscient que entro a la tardor de la meva vida i que al tombar la cantonada m’hi espera l’hivern. Se suposa que estic en aquell moment fatal en què les decisions que es prenen, que s’han de prendre necessàriament, no tenen volta de full. O l’encertes o l’erres per sempre més, sense possibilitats ni temps posterior per fer les correccions que s’hi escaiguin. Si tens el consol que els fills van fent, mal que bé, el seu propi camí, l’espectacle de la decrepitud física dels pares et trastoca de dalt a baix. El seu present és molt més real que el futur dels teus fills. Ells encarnen allò que aproximadament tu ja has viscut mentre que els vells representen allò que ineluctablement viuràs en el teu futur. Aquest any la tardor ve prenyada de mals averanys per a la política en general, però si volen que els ho digui, a mi el que de debò m’enutja és no saber què fer amb les fulles que cauen, una a una, de l’arbre genealògic familiar i que, mica a mica, m’atansen al meu hivern/infern personal. Tanmateix, res que no li passi a tothom.