Ferraz

Aquest cap de setmana la sort de l’esquerra espanyola s’ha jugat a la seu nacional del partit socialista, ubicada en aquest carrer de Madrid, des del 1982, en què van comprar l’edifici que havia estat la darrera llar del seu fundador. Diu la Wikipèdia que durant la Guerra Civil, va coincidir amb el front militar i que, per aquesta raó, va resultar molt malmès. És, per tant, un indret carregat de simbologia que podria ser emprat per explicar molt gràficament què hi ha passat entre dirigents i militants socialistes vuitanta anys després. Agradi o no, el que s’ha viscut a Ferraz és un episodi més de l’estúpid caïnisme que ha caracteritzat l’esquerra al llarg i ample de la seva història i, molt em temo, que no serà precisament l’últim. Ni tan sols sabem si aquest moviment tectònic tindrà les acostumades i devastadores rèpliques que sovint acompanyen trasbalsos d’aquesta mida. N’hi ha per preocupar-se i molt, i per fer-ho no cal ser ni militant ni votant socialista. Només no cal ser del PP. Que a aquestes alçades de la crisi –econòmica, política, social, democràtica–el partit de la corrupció a escala industrial, del quietisme fet política i del morro fort com a estratègia, pugui acabar recollint en unes terceres eleccions els fruits de l’estultícia aliena, és desesperant. Que la resta de forces polítiques s’ho mirin amb parsimònia i resignació és una tragèdia. Per això, en aquestes hores atribolades, molta gent que no som ni hem estat mai militants del partit de la rosa ens hem sentit sincerament concernits i emocionalment propers a Pedro Sánchez. Som aquelles i aquells que creiem que qualsevol altre govern seria millor que la continuïtat de Rajoy i els seus mariachis en el banc blau del congrés. Les esquerres, sigui quina sigui la seva matriu, han fet al llarg i ample de la seva fecunda i trista història, les seves actualitzacions i algunes han resultat molt perverses; però les dretes, per molt que dissimulin les seves intencions amb vestits de seda i posats inofensius, no ho han fet i ni tan sols s’ho han plantejat des de l’adveniment de Thatcher i Reagan, perquè representen l’ordre natural de les coses, diuen i creuen. Al carrer Ferraz de Madrid ens hi hem jugat alguna cosa més que el lideratge del primer partit de l’esquerra a Espanya. Ho sap tothom però no ho diu ningú. Fa vergonya.