Epidèmia

La formació (franquista) que vam rebre els i les babyboomers estava plena de màrtirs i de vides exemplars que configuraven un tret identitari exclusiu de la raça hispana de la qual érem cadells indiscutibles. Numància, Sagunt, Guzmán el Bueno, el general Moscardó, Agustina d’Aragó, el Timbaler del Bruc i tutti quanti configuraven un imaginari ètic molt exigent per aquella canalla crèdula i pobra que escoltava devotament el relat, sovint abrandat, que feien els mestres. Quan la història era la sagrada i explicada per capellans, l’exemplaritat de les conductes temeràries o declaradament suïcides dels màrtirs i sants ens situaven, nolens volens, al bell mig d’un festival del sadomaso de difícil digestió i que tristament ha acabat per convertir-nos, també, en el que som avui: els primers candidats a no rebre les pensions de jubilació per les quals haurem cotitzat més de 40 anys de la nostra vida. Les tares de fàbrica compten més del que ens pensem. A mi, m’hi ha fet pensar aquesta mena d’epidèmia que assola el país de punta a punta. Quan pensàvem que teníem una trinitat de màrtirs nacionals immillorable, disposada a pagar, en nom del poble, el preu de la llibertat del país, ens trobem que Espanya ens omple els tribunals d’edils de poble, d’herois de campanar. Mentre Mas, Forcadell i Homs assajaven davant el mirall el posat que més s’esqueia a la seva entrada triomfal al martirologi patri, ara resulta que tothom aspira a tenir el seu quart d’hora de glòria nacional, gràcies, cal dir-ho, a la complicitat i entusiasme amb què s’ho ha pres el poder judicial espanyol. La detenció de l’alcaldessa de Berga, però, ha introduït un factor desestabilitzador inesperat. L’independentisme més carlí sempre ha fantasiejat amb carros de combat entrant per la Diagonal de Barcelona o amb la Benemèrita fent la tasca repressora de l’estat. Però quan qui truca de matinada són els Mossos d’Esquadra, les coses es compliquen. De la mateixa manera que quan l’èpica deixa de ser literària i es confronta amb la realitat, sempre va bé tenir a prop l’experiència d’un general victoriós com Patton, que afirmava que el bon patriota no és aquell que mor per la pàtria, sinó aquell que fa que l’enemic mori per la seva. És clar que ell no era català ni catòlic.